La reforma educativa plantejada per "el toro brau" Wert ha evidenciat dues coses: la nul·la habilitat política del personatge (si hi havia alguna possibilitat de "recuperar ponts" entre Catalunya i la resta d'Espanya, com aspiraven els sectors moderats de CiU, ha quedat aparcada) i el rerefons ideològic i poc realista de les reformes adoptades a Espanya des de la mort de Franco.

Des que es publiquen els informes PISA sobre rendiment educatiu està de moda posar com a exemple Finlàndia (el país europeu que surt millor parat en les esmentades avaluacions). Doncs bé, en aquest país només hi ha hagut una reforma important durant els últims 35 anys; a Espanya, els canvis han estat 13 (i sempre sotmesos a l'arbitri doctrinari del poder de torn: per això les queixes socialistes se centren en la desaparició d'Educació per a la Ciutadania o que Wert proposi iniciatives interessants, com el repartiment de recursos en funció dels resultats dels centresÉ just en una època amb escasses dotacions pressupostàries).

Si afegim que el debat se centra en aspectes del segle passat, com si les assignatures són troncals o no o si s'ha d'impartir l'ensenyament en la llengua X o I, descuidant elements clau (una de les bases del sistema finlandès és que la formació del professorat és exigent; aquí, les notes de tall per estudiar Magisteri eren de les més baixes, mentre bastants professors exhibeixen desconeixements informàtics enfront d'alumnes habituats a usar iPads), tot porta a pensar que les coses continuaran com fins ara. Així, els estudiants de certes zones (per exemple, l'arc mediterrani) poden pensar que els sortirà a compte abandonar els estudis per guanyar 2.500 euros posant totxos -quan comenci la recuperació-. El problema vindrà al veure que aquest tipus de creixement, habitual durant els últims 30 anys, no tornarà.