Cartes

josep m. roura coll. GIRONA.

Tots ens queixem que hem de pagar les autopistes aquí a Catalunya, i que a la resta de l´Estat són autovies gratuïtes, i donem la culpa als de Madrid, però em pregunto qui en treu el rendiment econòmic. Potser és el mateix que pressiona a Madrid perquè no es desdobli la N-II, no sigui que deixi de guanyar diners.

Ara els mitjans de comunicació ens diuen que l´Eix serà de pagament per als camions. A qui donarem la culpa ara? També donaran la culpa als de Madrid? Deu ser que la mala gestió s´encomana com les malalties i la dels polítics de Madrid s´ha encomanat als de Catalunya. Així anem...

Els objectius del PP per a Catalunya

rogeli vancells. sant feliu de ­guÍxols.

Els objectius del PP són convertir Catalunya en una regió pobra, (tal com ha fet a València, tot i ser governada per ells mateixos), amb una taxa d´atur de les més altes i un ofec econòmic de primer ordre.

Volen que Catalunya segueixi aquests pasos a poc a poc, això sí, perquè l´angoixa ens vagi ofegant, solament s´ha de veure l´estat de les nostres comunicacions que depenen de Madrid, veure la inversió que es fa anualment, o el retard en els pagaments que fa temps que haurien d´haver fet i que demoren tant com poden. No es necessita cap màster per arribar a la conclusió que l´asfíxia econòmica segueix a primera línia del seu objectiu, tal com ha passat els últims anys, i la rematada final és el projecte de llei que ha presentat el ministre Wert per a la millora de la qualitat educativa, que ha provocat una gran alarma per l´amenaça que representa per a la nostra llengua, el català, que és l´oficial i pròpia de Catalunya.

Ara la prioritat dels catalans ha de ser el dret a decidir com a poble, a més a més reconegut per les Nacions Unides. Aquest ha de ser i serà el nostre futur immediat. Tot el que no sigui això, serà perdre el temps, i el temps és or.

La parròquia de Sant Pau de Girona

TERESA PORTOLES HUERTAS. GIRONA.

Acabo de llegir la carta de la Sra. Conxi Fuentes i he quedat al·lucinada de les coses que diu: en un paràgraf es fica amb la decoració de l´església, que el sacerdot ha tret coses que a ell no li semblaven adequades, si la sagristia, l´església, etc. A vostè li agradaria que vinguessin a casa seva i li diguessin el que ha de decorar?

Sempre he vist que quan un sacerdot va a una parròquia se la posa a la seva manera... Com és que vostè ara es posa en camisa d´onze vares? Ell té tot el dret de distribuir les coses com més li agradi.

Referent a la santa missa, crec que té un concepte equivocat del que és, no és una reunió per fer amics, és una reunió per poder celebrar el més important que té l´església. Suposo que en 35 anys que diu que ha estat a Sant Pau ja deu saber la definició de la missa, li copio del catecisme, que és la font de la qual ha de veure tot cristià.

Què és la santa missa? Segons l´ensenyament infal·lible de la Santa Església, la missa és la renovació incruenta del sacrifici de la creu, en el calvari de Nostre ­Senyor al preu de la seva sang (el que és la prova del seu amor), ha lliurat el gènere humà de l´esclavitud del pecat i l´ha reconciliat amb Déu. Aquest sacrifici és d´un valor infinit, més agradable a Déu que el que puguin ofendre la totalitat dels pecats de tots els homes.

La santa missa té el mateix valor, la digui qui la digui, és igual si aquell capellà és simpàtic, antipàtic o ha anat a atracar un banc. La missa té el mateix valor, o sigui que aquets dos vellets que vostè m´anomena, que vagin tranquils a Sant Pau, que la missa és la missa. (El que no s´hi val és que si una persona està bé físicament vegi la missa per la tele, ja que no és vàlida).

Referent a Mn. Ignasi, és un sacerdot que fa molts anys que conec, i és fabulós. És molt apostòlic, molt caritatiu, però no té un començament i un acabament, li ha arribat l´hora de la jubilació, com a mi, i reconec que costa acceptar-ho, però hem de deixar lloc als ­joves, ja que portar una parròquia com Sant Pau implica molta feina.

Mn. Forcano, amb la vàlua que té, pot fer moltes coses: confessar, ajudar algun ancià, ajudar en alguna parròquia, etc. (però sense neguits, que ja ha fet molt).

Acabo amb dues reflexions: primera, Mn. Ignasi és molt bon sacerdot, però no és Déu, ja que la parròquia ha de continuar sense ell, posem-hi tots l´esforç. Segona, Sra. Conxi, li agradaria que si tingués un fill sacerdot algú li fes una carta com la que vostè ha fet?

No hi hauria cap resposta més, ja ho he dit tot.

Una mamà despistada, anècdota simpàtica

Francesc A. Picas. la jonquera.

La Maria és una mamà jove. Viu preocupada. Està a l´atur i el seu marit treballa a hores. Té la nena malaltona. No és res greu, crec, però, com sabem, les mamàs es neguitegen quan els petits tenen febre. Ara, vol anar a buscar la medicina que el metge li ha receptat. Està sola a casa, i deixa la nena al llit.

Agafa el cotxe, però preocupada, es despista i s´equivoca. Circula per un carrer contra direcció. A la cantonada troba un guàrdia, municipal, i la para.

- Sap, senyora que aquest carrer és de direcció prohibida? -li diu el guàrdia.

- Ara me n´he adonat -contestà la mamà-. A l´entrada no he vist el senyal. A mig carrer no podia anar endarrere .

- Ho sento, però l´he de multar. -continuà el guàrdia-. Podia provocar un accident.

- Vaig a la farmàcia -li va explicà la mamà-. Tinc la meva nena malalta.

- A dos-cents metres d´aquí n´hi ha una d´oberta -l´informà-. Ensenyi´m els documents del cotxe.

- I a quan puja la multa? -demanà la mamà-.

- Cent euros- contestà el guàrdia, amb la llibreta a les mans.

- Sap què són cent euros, ­senyor? -replicà la mamà-. Sap quantes hores ha treballar el meu marit per guanyar cent euros? Sap quants equilibris ha de fer una mestressa de casa per administrar cent euros? Pregunti-ho a la seva senyora. Representen tres mesos de pa per a una família, deu quilos de carn de vedella, cent-cinquanta quilos de patates, cinquanta dotzenes d´ous, cent-vint litres de llet. Arribo just a finals de mes amb el subsidi d´atur i amb el que guanya el meu home.

- Ho sento, senyora, però...

- Clavi´m dues bufetades per càstig i doni per pagada la multa. -li suggerí mig plorant la mamà-.

El guàrdia era un senyor sentimental. Es tragué la gorra, ficà el cap per la finestra del cotxe i va fer dos petonets a la mamà despistada. Un a cada galta.