El catedràtic Alejandro Nieto va escriure en el seu llibre El desgobierno de lo público que "la societat espanyola no s'escandalitza de les corrupcions polítiques perquè no considera aberrants aquestes conductes". I ho argumentava partint del fet que "una i altra vegada polítics notòriament corruptes, denunciats, processats i fins i tot condemnats, han superat amb facilitat la prova de les urnes i han sortit reelegits, amb la qual cosa es demostra la poca importància que els ciutadans concedeixen a aquesta tatxa". És cert que la laxitud vers la corrupció forma part de la cultura llatina i que determinats comportaments exacrables moralment i penal no reben cap penalització a les urnes. No obstant això, els resultats de l'enquesta de l'Oficina Antifrau tal vegada demostrin un punt d'inflexió en la tolerància dels ciutadans sobre la corrupció. Potser la crisi hagi acabat amb la paciència respecte a determinats comportaments. No és casual que vuit de cada deu catalans cregui que al nostre país hi ha "força o molta corrupció" ni que més del 60% cregui que la corrupció a Catalunya ha augmentat, ni que la majoria dels catalans tingui el ferm covenciment que dins dels partits hi ha corrupció. No només sovintegen els casos al voltant de les administracions públiques, sinó que existeix la percepció que està molt més estesa; en definitiva, que els procediments judicials oberts només són una part ínfima d'unes pràctiques que s'han convertit en usuals. O que també hi ha comportaments polítics que probablement no tenen base per ser perseguits penalment, però sí que es poden qualificar de "corrupció moral" com pot ser el persistent tràfic d'influències. El mateix director de l'Oficina Antifrau, DanielAlfonso, ha manifestat que "l'administració és una de les coses menys transparents que hi ha". I, fins ara, cap partit de govern has fet res per esmenar-ho.
