Un famós empresari esperava obtenir aquest any setanta milions d'euros de beneficis. Per aconseguir-ho, va encapçalar una agressiva campanya promocional. A l'hora del balanç de resultats, amb uns comptes estrictament i públicament auditats, els guanys van ser de cinquanta milions, una xifra notable però per sota de les aspiracions, la qual cosa obligava a replantejar-se l'esforç realitzat. Els mediocres ?enemics de l'home de negocis, que havien guanyat entorn de vint milions, no només denigraven un rival que pràcticament els triplicava en resultats, sinó que li exigien que tornés els diners recollits i que es jubilés de l'activitat mercantil.

A aquestes altures queda clar que l'empresari de sempre és Artur Mas. Escarmentat pels resultats, vol invertir acuradament els seus guanys per disparar-los, a risc de perdre'ls com passa en qualsevol inversió. Si el líder de CiU ha de dimitir amb 50 diputats, quina condemna mereixen Pere Navarro -perdó per esmentar personatges desconeguts- o Alicia Sánchez-Camacho, tots dos entorn de vint escons? Doncs bé, els presumptuosos partits que han obtingut un resultat ridícul a les catalanes li ensenyen a Mas com ha de governar la Generalitat, després d'assajar l'acrobàcia d'un doble pacte amb Esquerra Republicana i amb la conservadora Unió.

La reprovació de PP i PSOE hauria de servir d'aval a Artur Mas, donada la seva inoperància -congènita en el cas dels populars, sobrevinguda per als socialistes- a l'hora d'interpretar la voluntat dels ciutadans de Catalunya. Han atorgat menys confiança de l'esperada a Convergència, ni tan sols es plantegen la hipòtesi que la seva comunitat sigui governada per populars o socialistes. Prescindint dels enutjosos perdedors, la notícia estaria en la renovació d'un tripartit a la Generalitat, perquè el pacte amb la ubiqua ERC escindeix sense possibilitat de sutura convergents i partidaris de Duran i Lleida.

En la jornada electoral, Artur Mas va descobrir que la pèrdua d'una paga extraordinària avantatja en importància a la mateixa independència. Ara haurà d'aprendre a governar en minoria, amb dos socis que no estalviaran recursos a l'estridència. Per no parlar de la persecució de PP i PSOE, convertits en partits antisistema, ja que reneguen d'un veredicte explícit dels ciutadans. Curiosament, el grau de la veterania correspon a Esquerra Republicana, que ja ha sustentat governs així a Madrid com a Barcelona. A propòsit, els independentistes catalans van sostenir Zapatero durant els anys del boom immobiliari, sense interrompre la bogeria de les institucions financeres que avui a ERC consideren tan inapropiada.

Les eleccions catalanes, que no la fórmula de constitució del Govern, han intensificat El laberinto español, per recórrer a un títol escollit per Gerald Brenan a mitjans dels quaranta i que resulta idoni ara. L'hispanista apunta al pròleg que "en les seves millors èpoques, Espanya és un país difícil de governar". En aquest veredicte l'acompanyaria fins i tot Rajoy, si el futbol li deixés una escletxa per a la meditació. L'historiador britànic agitava la controvèrsia a l'afegir que "encara que només Castella pot mantenir unida Espanya, els castellans no tenen dinamisme intel·lectual ni comercial per donar al país una eficaç organització autonòmica. La seva actitud és militar i autoritària". L'"actitud" no ha variat gens, encara que està enarborada ara mateix pels mitjans de comunicació de la capital castellana.

Amb la lucidesa que confereix la distància intel·lectual, Brenan concloïa que "les províncies més riques han comprès que, mentre estiguin governades per Castella, no només se sacrificaran les seves llibertats locals sinó també els seus interessos econòmics". No es tracta de decidir si els arguments de l'assagista estaven errats setanta anys enrere, sinó de comprovar que se segueixen utilitzant un segle més tard.

Oriol Junqueras, la formació del qual arrossegava 200.000 vots escassos des del 2010, va encapçalar astutament la marea humana de l'11-S, molt superior en nombre als sufragis d'ERC. Després de les eleccions que pràcticament va imposar, el partit independentista necessitava una data per a la consulta, preferentment el 2014 que marca el tercer centenari de la caiguda de Barcelona a mans de les tropes de Felip V. La tàctica de Junqueras és "un pas endavant i ja es veurà", als antípodes del Rajoy d'"un pas enrere i ja es veurà". La resta ja va ser explicada per Gerald Brenan.