la felicitat ha passat de ser una utopia a esdevenir quasi una obligació, tant individualment, per a cadascun de nosaltres, com col·lectivament, promocionant-se des dels governs. Però es pot aconseguir? El sentit comú ens diu que de forma permanent, no. Com els llums de l'arbre de Nadal, la felicitat es reprodueix fent pampallugues. Ve i va. Ara sí, ara no, ara sí... Per moments, aconseguim que s'il·luminin les nostres vides, però també que ?s'apaiva?guin. La felicitat no es manté, ja que es dóna com a conseqüència de les nostres accions i les dels altres. La felicitat és humana. És com nosaltres, temporal. Tanmateix, aquest estat serà d'una manera o una altra, es donarà amb més o menys freqüència i aconseguirem períodes més llargs en funció de com siguem i com ens comportem.
La filosofia i la religió s'han encarregat des de les ombres dels temps de posar-hi llum per assolir nivells de felicitat. En els darrers anys, els llibres d'autoajuda han estat els encarregats d'orientar-nos i últimament s'han complementat amb els que promouen l'espiritualitat. Mentre que els primers t'ofereixen consells per a tot i de tota mena redactats de forma clara amb fórmules i receptes per assolir l'èxit i la felicitat; els segons ens responen a les grans preguntes de la humanitat apel·lant a la transformació del nostre jo amb textos difícils i poc concrets, però que si s'aconsegueixen seguir al peu de la lletra t'asseguren amb pocs esforços convertir-te en un semidéu fent realitat els teus desitjos.
Però, és així com es dóna la felicitat? No. La felicitat no es troba només en les grans preguntes ni al nostre interior. Està bé preguntar-se coses amb profunditat i tractar de ser millors individus, però, com que vivim en societat, és en la capacitat de resoldre problemes i conflictes on trobarem la felicitat humana. En la capacitat de desfer la incertesa, d'ajudar-nos i ajudar els altres a sortir-se'n dels atzucacs, d'esvair malentesos, d'entendre's, de parlar, de dialogar, d'acordar i de trobar la millor solució per a tots i totes, ara i aquí. Això mateix és el que explicava amb profunditat en l'article a la "Recerca de la Felicitat" publicat el 5 de març en aquest diari. La gran transformació individual i col·lectiva és saber què fer i com actuar davant dels conflictes i assolint solucions satisfactòries.
En recents investigacions, la ciència corrobora aquesta hipòtesi. La neurociència ha descobert que no podem ser feliços, almenys de forma permanent, perquè el cervell humà no ho permet. Dissenyat per a la supervivència, preparat per solucionar problemes, cada cop que ho aconseguim ens recompensa amb moments de felicitat per aquestes accions positives. Així és possible arribar a viure pampallugues de felicitat, moments fugaços, que experimentem quan ens trobem satisfets pels objectius assolits. Estem programats per buscar la felicitat, estimulant-nos a moure'ns, a actuar, a fer coses que ens permetin viure millor. Amb reptes constants.
Així, tot depèn de nosaltres, donar-nos eines per entendre'ns millor, estratègies per afrontar les diferents situacions problemàtiques i conflictives, acordar solucions satisfactòries, preparar-nos per al futur i, fins i tot, trobar sortides a la crisi.
