omés hi ha una vida amb una identitat i no hi ha manera d'heretar-se a si mateix, la qual cosa no impedeix que hi hagi persones que acumulin riqueses per a 50 o 100 vides en euros constants i que caminen dient pels mitjans de comunicació, o manant dir als seus missatgers, que les persones que, creient tenir treball per a una vida decent, compraven a crèdit una casa on aixoplugar-se, vivien per damunt de les seves possibilitats. Què és més desgraciat, aquest afany d'acumular per a un centenar de vides o aquest discurs que hi ha gent que no té possibilitats de viure perquè aspirar al bàsic els fa viure per damunt de les seves possibilitats? Ara es rebaixa dràsticament la possibilitat que visquin, reduint les seves possibilitats d'accedir a una educació, a una feina, a una sanitat i això redueix (en poc temps) l'expectativa de vida (en diversos anys), al temps que minva la qualitat d'aquesta vida.
La idea del suport social, de l'ajuda col·lectiva, es redueix perquè, en la salvació individual, hi hagi més possibilitats que unes poques persones puguin acumular riqueses per viure més vides que no viuran, és a dir, per viure per damunt de qualsevol possibilitat possible (valgui la redundància, a favor de l'expressivitat).
S'ha tornat molt important rebaixar les possibilitats alienes, per això en la banca espanyola -que està en l'avantguarda del fracàs o de l'èxit, segons qui miri, d'aquesta crisi- hi ha executius que cobren entre 500 i 1.000 vegades més que qualsevol dels seus treballadors. Els acumuladors de què parlem decideixen què guanyen ells i què els altres. Al sistema econòmic, en el punt on estem, no li disgusta que així sigui. Presenta com a model persones que primer acumulen molt per sobre de les seves possibilitats i després tornen part a la societat. És a dir, que creen pobres i després els alimenten. A Espanya, d'això, ni tan sols en tenim tradició.
