L´ADÉU A UNA GRAN DONA

 
L´ADÉU A UNA GRAN DONA
L´ADÉU A UNA GRAN DONA  

JOSEP CORNELLÀ I CANALS Diumenge passat, amb 103 anys, ens deixava una dona extraordinària, Rita Levi-Montalcini. Fou metge, neuròloga, infatigable investigadora, i, sobretot, una persona compromesa amb el món en què li havia tocat viure. L'any 1986 va obtenir el premi Nobel de Medicina pels seus treballs sobre els factors de creixement del sistema nerviós. Convençuda d'aquesta inevitable activitat del cervell, estava en contra de la jubilació o de rebre qualsevol subsidi. I això li va dur problemes econòmics, fins que al 2001 va ser nomenada senadora vitalícia. "És ridícul obsessionar-se per l'envelliment, deia. El meu cervell és ara millor que quan era jove. És cert que hi veig malament i que l'oïda no m'acompanya. Però el cervell m'ha funcionat sempre bé. El més important per mi ha sigut tenir sempre actiu el cervell; intentar ajudar els altres i mantenir la curiositat pel món que m'envolta". Sense solidaritat, sense curiositat, el cervell no creix.
Es considerava una fervent admiradora de Santiago Ramón y Cajal, el nostre premi Nobel, de qui desatacava la seva capacitat científica, artística i moral. Tres conceptes que han d'anar junts en l'art de l'educació dels joves. Ella no podia concebre l'educació sense el coneixement del cervell humà.
Per això no s'estava de criticar els sistemes pedagògics actuals, ja que no han donat encara els efectes esperats. La joventut actual, amb més llibertat i privilegis, no sembla ni més feliç ni millor preparada per afrontar la vida que les generacions passades. Per què? Possiblement pel fet que els sistemes didàctics (ni els d'abans ni els d'ara) no s'han basat en el coneixement dels extraordinaris mecanismes del cervell humà.
Ja fa uns anys, aquesta neuròloga italiana ens advertia que cal rebutjar l'accés a una carrera universitària pel sol fet d'assegurar una pensió. La millor pensió és la possessió d'un cervell en plena forma, en plena activitat, que ens permeti pensar fins al final. Contràriament a l'opinió corrent, el cervell no es dirigeix fatalment, amb els anys, cap a un procés de deteriorant irreversible. Què cal fer? Com deia Ramón y Cajal, cal estimular el cervell amb uns exercicis que el mantinguin actiu i en creixement.
I el temps? El temps no és or ni moneda de canvi, afirma. Ens ho havien fet creure des d'una perspectiva miserable de la vida. Per sort, el temps està a la nostra disposició fins al punt que el podem perdre utilitzant-lo en activitats no productives o assaborint-lo en el silenci. Sempre tindrem temps de sobres per allò que cadascú de nosaltres vol realitzar. Podem gaudir del temps!

Enllaços recomanats: Premis cinema