Robert Kinday, el fotògraf protagonista d'Els ponts de Madison fa fixar en els moments lluminosos del dia, sense pressa: "la majoria de gent tanca la càmera fotogràfica massa aviat, perquè quan el sol es pon hi ha una estona de llum i de color, encantadors, quan el sol que ja és colgat rebota la llum del cel".

Són, certament, aquells moments en què si retrates et jugues la foto. Però si el joc de clarors, formes i colors no ens ha estat favorable, demà serà un altre dia. A la vida, també. Tot i que que des d'aquella pel·lícula fins ara ha passat molta fotografia per sota els ponts, aquest art té molts trets per a ser considerat una semblança de la vida; després del rodet de les escasses fotos de l'entranyable 6 X 9, ens inventen una petitona targeta digital que pot emmagatzemar centenars d'imatges infalibles. Heus aquí l'etern "creixeu i multipliqueu-vos", de tota la vida. Al retratista que treballava als jardins de la Devesa de Girona ara ja no li caldria ficar-se a dintre d'aquell drap negre per a enfocar millor aquells nens que posaven més mudats que un pèsol; més aviat serien els nens els qui retratarien aquell personatge amable amb els seus estris de treball -trípode, drap, galleda i bata- i serien capaços de penjar les imatges a tot el planeta Terra. Però la màquina d'ara té feina amb les megues i les gigues i encara és el retratista el qui ha de demanar un somriure en el moment precís de fer el clic. El pas dels anys dirà si toca arraconar o ampliar els records, els fotogràfics. I els altres, amb un to groc pansit o amb un marc de memòria llarga i joiosa. Som nosaltres els qui hem de crear i aportar els irrepetibles clixés de bones voluntats a la cultura de la convivència, de la pau,de la solidaritat, engrandint l'àlbum personal i comunitari.

Cap màquina no suplantarà la vida. Som al principi d'un any, d'un nou raig de llum, d'un altre rebot de la claror del cel. Fa ben poc vivíem la posta de l'anterior i hem après de Madison que la llum rebota, a l'hora dolça del captard. Cadascú sabrà si les fotos de l'any passat mereixen una ampliació per emmarcar o si les hem de dur, amb el cap baix, al contenidor de l'oblit. Així i tot, per dolenta i fosca que hagi resultat alguna foto del temps passat, encara podrà ser material reciclable, igual que el pagès clàssic recollia la fullaraca de tardor i l'enterrava com a adob de la primera sembra que vindrà.

Amb boira, núvol o sol, en alguna foto haurem sortit, l'any passat. Tots tenim una frase per dir, alguna cosa per fixar en imatge, tot senzillament, però ple de la nostra vida. En endreçar records de l'any passat veurem si vàrem quedar a l'altura del que devien esperar els altres. Les fotos a vegades queden mogudes, borroses. O potser negres. Serien així, tristes i rebregades, les imatges d'aquest país massa ple d'enterraments del benestar social, de desaparicions de necessaris llocs de treball i de molts projectes d'avenç, personals i comunitaris, entre doloroses absències de clarors a les fotos actuals. Cal buscar -és a dir, fer-la- la foto del futur, un altre horitzó on fer-hi néixer treball, creixement , il·lusions. I mentrestant, l'esperança s'ha d'afermar en els versos de Ventura Gassol: "Un dia es féu una claror d'albada i del fons de la tomba més glaçada fremí una veu novella el cant dels cants: foc nou, baixa del cel i torna a prendre. Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra, oh Pàtria de les tombes flamejants!".