La reacció d'alguns polítics de Lleida i Tarragona pel suposat greuge (abans de saber-se que el cafè seria per a tots) dels abonaments de la línia d'alta velocitat Barcelona-Vilafant, és un exemple de país míser. Sovint penso que no va enlloc (el país aquest). Les comarques de Girona són, en matèria d'infrastructures, un clar exemple d'ultratge, ja que l'alta velocitat ha arribat 10 anys després que a Lleida, desaprofitant aquesta regió els golosos temps de vaques grasses. Anunciava ahir l'alcalde de Lleida que es posaria en contacte amb el president d'ADIF per reclamar els mateixos preus que Girona. Ho va dir, insisteixo, abans de saber-se que els abonaments seran per a tots. Àngel Ros podria aprofitar, si contacta, amb Madrid per demanar el desdoblament de la Nacional 2 per Girona.
Més que els abonaments, el que ens hauria de preocupar és què farem amb la línia convencional del tren. No és malèvol pensar que l'Estat posa preus barats de l'alta velocitat per ensorrar el tren convencional, que, sigui dit de passada, està transferit a la Generalitat. No voldria ser malpensat, però aquests preus "barats" del TAV poden ser un torpede estatal disparat contra el sistema de regionals de la Generalitat que quedarà relegat als usuaris de ciutats sense estació TAV propera i als pobles. Qui de Figueres o de Girona agafarà el tren convencional per un parell d'euros de diferència? La gestió de l'alta velocitat i del tren convencional, i les seves compatibilitats i inexistents sinergies, és i ha estat la mostra més evident d'ineficiència i incompetència política (de tots els partits). També de dispendi de recursos públics. Quin tren convencional tindríem si només s'hi hagués invertit el 15% del que s'ha destinat a l'alta velocitat? Dubto que després d'haver gastat una milionada en trens veloços posin, en molts anys, diners en un tren convencional que, m'agradaria equivocar-me, veurem com a poc a poc s'anirà rovellant i entre les vies anirà creixent bardissa i procreant les rates.
