SOM PERSONES

(Josep Carner, Nabí, cant X)

el damunt de tot, som persones. Pel damunt de l'economia, pel damunt de les relacions comercials, pel damunt de la moda i de la tecnologia, som persones. Ho dic tan redundantment, perquè últimament, massa sovint, sentint les notícies, llegint el diari i veient els polítics, els homes i dones semblem figures insignificants d'un decorat teatral, d'un gran mercat, d'un parquet de borsa.

Cap país, cap nació, cap poble -i per tant, cap partit polític o cap líder que els governi- farà mai res si no compta amb totes i cadascuna de les persones que l'integren. Els homes i les dones que no tenen garantida l'atenció sanitària, l'educació de qualitat o el sou de la pensió, no van enlloc, ni amb un líder, ni com a país; no van ni a una aventura sobiranista, ni a una transició democràtica.

Si la remodelació i posada al dia de l'hospital Josep Trueta s'endarrereix, no s'està perjudicant una entelèquia anomenada "habitants de la demarcació de Girona", sinó una llarga llista de noms i cog?noms de persones que coneixem, persones que pateixen, que en depenen. Quan es diu que aquesta acció de contenir despeses essencials es fa en nom de les retallades que l'economia demana, s'estan obviant totes les persones concretes que van, dia sí, dia no, a l'Hospital de Dia de l'Institut Català d'Oncologia a rebre tractament; s'està menystenint i abandonant tota la gent que espera una operació que li arregli un mal, que li doni esperances de vida; s'estan abandonant els gironins i gironines que necessiten la visita d'un especialista per determinar l'abast d'una malaltia. De la mateixa manera que els gironins i gironines som sempre persones concretes amb noms i cognoms, les retallades de sanitat tenen noms concrets: en Pere, la Maria o en Josep. Persones, òbviament.

Que tots els recursos econòmics en matèria ferroviària s'hagin dedicat, es dediquin i es pensin dedicar quasi en exclusiva a la línia de l'AVE, afecta i afectarà directament homes i dones, nois i noies, que a cavall de la línia convencional de tota la vida en fan i en faran ús diari per anar a treballar o a estudiar. No pas el conjunt abstracte d'estudiants, no; la precarització de les línies convencionals en favor de l'AVE afectarà el meu fill, la teva neboda i el seu nét. Persones ben concretes, evidentment.

Quan amb gran alegria (per estar fent el que li diuen que toca fer!), l'òrgan competent anuncia pujades de la llum, del gas i de l'aigua, congelacions de pensions, euros per recepta, baixades del sou de funcionaris i supressions d'ajuts i subsidis, no està implantant mesures abstractes en el sistema productiu, no; el que està fent és perjudicar greument els meus pares, deixar sense recursos el meu amic i fer que m'hagi de buscar la vida amb esforços sobrehumans per donar estudis als meus fills. Entre els consellers i jo hi ha una qüestió personal, una greu qüestió personal.

Deu estar pensant, l'honorable consellera d'educació, que en aquesta espècie de croada per les retallades, tot s'hi val i que, a més, collant els mestres, entaforant les aules i escanyant els pares, encara aniran més bé les coses: estalviarem i ensenyarem pel mateix preu, mira que bé. Ho deu pensar perquè a casa nostra hi ha prou collita d'imbècils per metre quadrat com perquè sempre hi hagi algú disposat a aplaudir sonorament aquesta política i totes les que semblen sorgides d'aules de formació d'empresaris i emprenedors. Mai, Sra. Consellera, mai, una política tan essencial per a un país com és l'educació ha de començar en el pressupost. L'educació en aquest país ha de començar en les persones: què tenim?, a qui acollim?, com atenem?, què volem?... En qüestions educatives (35 anys a primera línia sense defallir, amb ganes i amb entusiasme, m'han format com a educador de manera ben crítica), us puc assegurar que tot està per fer, i que pel que fa als meus alumnes, entre vostè i jo hi ha una qüestió personal; bàsicament per la manera com esquiveu recursos i els menysteniu. Us convido a venir-ho a veure sobre el terreny, com fan els polítics de debò. Us asseieu a l'aula i els escolteu.

Hem après moltes paraules en els darrers temps, certament. Hem après paraules com abisme fiscal, com banc dolent (o malvat), com Bosó de Higgs, com desnonament, com FLA, com homes de negre, com marea blanca, com preferents, com rescat, com reestructuració (comiats, ERE, nacionalitzacions, retallades)... Darrere cada una d'aquestes paraules hi ha persones que pateixen. Les societats -per més tecnificades i modernes que siguin- estan formades per persones. El sistema va desmuntant les humanitats i va perfilant homes i dones de gran capacitat tècnica i professional però d'escassa profunditat intel·lectual. El sistema voldria no haver de tractar de persones.

Tanmateix, som i serem éssers humans de carn i ossos, de pell de gallina i llagrimeta fàcil quan convé, persones que ens emocionem amb la capacitat de donació i solidaritat d'aquest poble en una Marató per ajudar en una malaltia o per la gesta memorable d'un atleta capaç de deixar-se guanyar per un altre que s'ho mereix més. Som persones de carn i ossos, de patiments diversos, d'angúnies i alegries. El fred ens amoïna, però no pas més que la calor estubosa de l'estiu. Assumim la nostra caducitat i aspirem a una vida digna... Som persones mortals d'una sola existència, com resa l'acrònim YOLO (You only Live Once -Només tens una vida) que arrasa a les xarxes socials. Farien bé de no oblidar-ho els polítics.