Cada any són destacats alguns personatges que en ocasió del centenari de la seva naixença mereixen un especial record i una divulgació intensa com a senyals d'un civisme exemplar. Entre les personalitats que enguany recordarem hi ha Joaquim Amat-Piniella (Manresa, 1913 - l'Hospitalet de Llobregat, 1974) que començà fent els seus primers escrits a la premsa cultural de la seva ciutat abans de la Guerra d'Espanya (1936-1939). Incorporat a l'exèrcit de la República, en acabar el conflicte s'exilià a França, on fou internat com molts altres milers de soldats i civils que havien fugit de la repressió franquista en camps que es crearen en algunes platges de la Catalunya Nord, en condicions molt dures. Després d'uns mesos s'incorporà a les companyies de treballadors que feien fortificacions al nord de França davant la imminent guerra. Esclatà el que seria la Segona Guerra Mundial i l'avanç de l'exèrcit alemany els feu presoners com a gran part dels regiments francesos. Unes setmanes després, els alemanys s'adonaren que hi havia uns milers d'homes que veien de l'Estat espanyol i s'adreçaren al govern del general Franco demanant què calia fer amb ells i la resposta que donà el ministre d'Afers Exteriors d'aquells moments, Serrano Suñer, fou que els tractessin com els pitjors apàtrides i fou aleshores quan foren enviats als camps de concentració, i allà moriren la majoria d'ells.

Amat-Piniella va sobreviure a cinc anys d'aquells camps. En sortir va escriure la millor i més important de les seves novel·les, K. L. Reich, dedicada a Pere Vives i Clavé que morí el 1941 en un dels camps i al general en cap de les forces nord-americanes Omar. N. Bradley que els alliberà el 1945. Aquella terrible experiència ha estat documentada en molts països per escrits que n'han aixecat acta per a la història, per exemple la novel·la Si això és un home, de Primo Levi. Doncs bé, els catalans tenim també un document d'aquesta categoria en la novel·la d'Amat-Piniella que ha estat reeditada diverses vegades i que convé que segueixi essent coneguda.

En retornar a Catalunya el 1948 va escriure altres novel·les que li foren publicades per Albertí, editor, bon amic d'ell. Jo aleshores, als anys 60, treballava en aquella editorial i distribuïdora de llibres catalans que sovint era objecte de registres, segrestos d'edicions i rampells de la censura franquista. A l'editorial venia Amat-Piniella i sempre em semblà un home aclaparat pel que havia viscut, silenciós, submergit en les seves interioritats, envellit. El 1999 fou publicat el conjunt de poemes que havia escrit durant l'estada en els camps, el títol és prou eloqüent Les llunyanies, en els que sobta la intensitat dels sentiments i les terribles experiències viscudes.