FUGIR ENDAVANT

 
FUGIR ENDAVANT
FUGIR ENDAVANT  

MARTÍ PERAFERRER VAYREDA Dins el món dels actors i actrius professionals, sóc un de tants als quals l'empobriment econòmic de la societat en general m'empeny a buscar terrenys més fèrtils. No escric això per fer cap pena, ja que dins la foscor del futur, encara tinc espelmes d'il·lusió enceses que em fan sentir viu. Però tinc la sensació que ara i aquí, els camps del món cultural ja no donen la collita esperada; o en tot cas, els horts de la creació són cada vegada més petits i més particulars. Les llavors que durant anys has anat sembrant particularment, no germinen com abans. L'experiència acumulada de conrear noves i personals propostes, amb les teves pròpies mans, amb les teves inversions de diners i hores, ja no tenen cap valor. Ja no s'abona planificadament, no plou i es preveu un sol de justícia que socarrima qualsevol brot verd creatiu.
Estic parlant de carreres personals, de camins particulars i no de polítiques culturals. En el meu cas, repeteixo, no hi ha dramatisme, només hi una voluntat de no quedar-me amb els braços creuats esperant que la misèria s'instal·li a casa. Aquesta maleïda crisi ha portat els treballadors de la cultura a situacions desesperants. Veníem d'un sector laboral sempre incert, complicat i molt inestable; però, ara, aquest dèbil horitzó s'està desdibuixant amb tendència a desaparèixer. Els "artistes" sempre hem conviscut amb la precarietat, i fins hi tot ha estat un terreny on ens movem amb certa destresa, però quan l'empobriment afecta tothom, la nostra pobresa es multiplica per dos.
Per tant, no hi ha altra sortida que mirar mes enllà dels nostres carrers, dels nostres teatres, dels nostres platós de televisió. Cal moure's i convertir-se en emigrant de projectes, en planificador de somnis en terres llunyanes. Catalunya, terra d'acollida, s'està convertint sense voler en terra de partida.
Però cal mirar la part bona de tot entrebanc i estic segur que aquesta fugida cap endavant, sigui de pocs mesos o d'anys, segurament serà enriquidora per la part que exporta i la que importa. El més important és que la por no et paralitzi i que trobem la força que ens permeti reinventar-nos. Perquè, finalment, deixar casa teva per buscar un futur millor és dur però també és apassionant. Em dol pels que es queden patint pels que marxen i pels que volent marxar, no són lliures i han de quedar-se. El món és de tots. Potser ara expiarem les culpes i entendrem què vol dir sentir-se lluny de la pàtria. Posar-se a la pell del que ho deixa tot potser és l'exercici més necessari per ser algun dia millor persona.
I un dia tornarem, per començar de nou, per tornar potser a cometre errors i per tornar a repetir aquest cicle de la vida de caure i aixecar-se. Aquest és el destí de l'home i la dona lliures: anar a buscar una terra més profitosa, un riu amb més cabal d'aigua, un bosc més ple de fruits o un mar menys feréstec amb els habitants de la platja. Emigrar és atrevir-se a creuar un pont a vegades molt inestable, entre una famèlica certesa i una desitjada placidesa. Fugim, doncs, cap endavant, perquè no hi ha res més covard que acceptar que no hi ha esperança. El secret contra el pànic que paralitza és girar-li la cara i seguir caminant. Mentre es fa camí el cor batega. I viceversa!

Enllaços recomanats: Premis cinema