Rajoy ha nomenat Rodrigo Rato com a successor d'Urdangarin a la cúpula de Telefónica. És un altre encert del president, perquè només un imputat per corrupció posseeix la sensibilitat precisa per substituir un altre imputat per corrupció, en l'exigent tasca de seure en una butaca per cobrar centenars de milers d'euros. Cap presumir que no s'advertiran canvis d'entitat en la gestió de la companyia, la qual cosa tranquil·litzarà els qui pensen que el banquer doblement fracassat empitjora les augustes prestacions que adornaven el gendre illetrat del Rei. En tot cas, i per consolidar un traspàs de poders fluid entre els dos genis de les finances amb diner aliè, La Zarzuela hauria de concedir a l'insigne Rato el títol de duc de Bankia.
El seny obliga a mantenir-se al marge de l'escataineig de les xarxes socials. Mentre els anarquistes mòbils de la tercera generació es pregunten què sap Rato del president del Govern, i per què ha de carregar el silenci als contribuents, els observadors imparcials celebrem el sacrifici de l'empresa pel bé comú. Telefónica arruïna la seva imatge a canvi d'assenyalar al món que no existeix diferència apreciable entre el marit de la infanta Cristina i el vicepresident d'Aznar. És una immolació sense parangó des de la instauració de la tarifa Zaplana.
El vicepresident Rato va privatitzar Telefónica en tots els sentits de la paraula. Té dret a sentir-se dolgut per quedar relegat a un discret paper a la cúpula, quan el lògic era nomenar-lo president. Després de l'expulsió d'Urdangarin, els consellers de la companyia es van alarmar davant el risc que una simple imputació penal els despertés de la tova migdiada i els deixés ?sense remuneració. Per tant, l'erecció del duc de Bankia restaura l'harmonia mercantil, clau per a l'estabilitat del negoci. La cúpula d'una empresa ha de reflectir la pluralitat social i, atès que els presumptes corruptes ocupen un lloc creixent en tots els àmbits, també han de gaudir d'una representació proporcional en els òrgans de govern.
