Més enllà de les discrepàncies ideològiques i les empaties personals, no hi ha dubte que el portaveu del Govern i flamant nou conseller de la Presidència, Francesc Homs, és un personatge interessant. És un orador correcte i un mestre en l'art de driblar preguntes capcioses, executa amb solvència la indignació (o presumpta indignació) de l'Executiu que representa i aconsegueix cada dimarts, a la seva roda de premsa posterior al Consell Executiu, cabrejar els detractors i entusiasmar els afins, sense terme mitjà. És capaç de culpar el periodista de la mala formulació d'un article sense despentinar-se, i canvia el to en funció de la pàtina ideològica del mitjà interlocutor sense fer-se excessivament antipàtic. Per tant, és un clar reflex del temps en què li ha tocat comunicar: calculadament ambigu, clar en el que l'interessa i escàpol en les incomoditats. Tot portaveu porta, però, una llosa. I aquesta consisteix a haver de dosificar les vísceres, els cops de geni detonats per les pressions ambientals, perquè no només es representa a ell mateix, sinó a un col·lectiu aglutinat sobre una abstracció nomenclatural. Homs és hàbil, però no infal·lible, i al contacte informatiu de dijous passat en va fer una de memorable que ha passat inexplicablement desapercebuda. Preguntat pels xiulets al president de la Generalitat en el partit entre Catalunya i Nigèria, Homs va respondre que "ens xiulen, però al final ens voten". Curiosa conclusió, aquesta. El menysteniment del xiulet, de la protesta espontània, és un dels errors més comuns (i greus) de la classe política, que confia en la desmemòria col·lectiva per fer tacticisme a curt termini. En temps d'allaus d'informació, de piulades i portals digitals, creure que la disconformitat no inhibeix la captura de vots és una falta de respecte a la voluntat ciutadana. I més tenint en compte que el partit d'Homs ha estat víctima electoral d'un dels pecats capitals més arrelats en la política: la supèrbia.
