Hem començat l'any amb un cúmul de satisfaccions pel que fa a les infraestructures. Amb molt pocs dies de diferència hem vist com dues de les obres que més maldecaps han dut, ja funcionen. Hem trigat tant a tenir-les que les mostres d'alegria per poder disposar del desdoblat Eix Transversal i del Tren d'Alta Velocitat han quedat esmorteïdes per la necessitat de veure com es feia realitat quelcom que semblava etern, però sobretot, per adonar-nos que encara tenim empantanegades massa coses.
Ara que tothom parla d'infraestructes lligades al desenvolupament econòmic i no només als capricis de la política d'un país que es pensava que era ric, està clar que tant l'Eix com el TAV son dues eines fonamentals per donar noves oportunitats a molts sectors econòmics i per obrir noves portes de relacions entre diferents zones geogràfiques. Ara bé, ni l'Eix Transversal ni el Tren d'Alta Velocitat ens duran res per si sols, caldrà moure's, promoure i incentivar aquestes oportunitats, ja siguin comercials, turístiques, industrials o de coneixement, i sobta veure com tant el sector públic com el sector privat sembla que es donen per satisfets amb la cinta tallada, sense començar a planificar tot allò que es podria fer per convertir en realitat això que les infraestructures han de tenir un sentit d'eines catalitzadores de l'economia.
Però tampoc ens podem permetre caure en el cofoisme i pensar que amb la nova carretera i amb el nou tren ja ens podem donar per satisfets. ?Seguim tenint una N-II feta un nyap, massa petites carreteres amb una quantitat desmesurada de punts negres i el gran repte pendent del corredor ferroviari del Mediterrani, del qual sí que depèn la supervivència i el desenvolupament del poc teixit industrial que encara ens queda. Per tant, alegries les justes, que ara ens toca seguir treballant.
