les postres no es fan en tot els sistemes culinaris del món, si bé, en general, s'hi ha imposat el model occidental. No se'n fan al Marroc -d'on acabo d'arribar-, ni, en general en les cuines del Magrib i àrabs; no existeixen en la cuina xinesa ni en d'altres models orientals. Tampoc existien en les cuines antigues, -grega, romana, etc.-. Això no vol dir, està clar, que en totes aquestes cultures -històriques i actuals- no hi hagi "plats dolços": per exemple, els romans, segons Apici, feien uns codonys amb mel que, per cert, encara es fan a Turquia, però formaven part dels serveis generals. L'àpat no es desglossava en postres o fi de taula -bella expressió que apareix en els nostres textos medievals-. La paraula "postre" -el plural és la forma correcta en català- ve de l'espanyol, però en català antic en dèiem fi de taula o llevant de taula. El francès dessert, al seu torn ha donat lloc a l'anglès i l'italià desert, nom que també han adoptat altres llengües. Els portuguesos, en canvi, han optat per sobremesa -paral·lel al català "llevant de taula"-.
De fet, segurament la primera vegada en què es pot documentar bé aquesta seqüència piramidal o jeràrquica de l'àpat amb la corononació de les postres és en els textos medievals catalans: de les Ordinacions de Palau a Francesc Eiximenis- que ho explica detalladament a Com usar de beure e menjar, passant pel Tirant lo Blanc - on els banquets s'acaben amb coses dolces i, al final de tot, amb tota mena de confits amb vi aromatitzat- que equivaldrien als petit fours o pastes que actualment se serveixen amb el cafè.
La fi de taula medieval- i això pràcticament fins al segle XVIII, en que el baró de Maldà, al Calaix de sastre ens il·lustra de la presència de pastissos i tortades- no comptava amb pastisseria, ja que aquest art, en el sentit actual, és recent, i no es comença a documentar fins al Barroc, quan el sucre comença a abaratir-se a causa del colonialisme i l'esclavisme. Però, en canvi, comptava amb una gran varietat de bunyols, cremes d'ametlles o de llet, cremes al forn i flams, casquetes, flaons, neules, torrons, confits i confitures, de les quals el Libre de totes maneres de confits del s. XV - i que, és probablement, el primer manual europeu sobre el tema- en dóna complida nota. Hi apareixen els torrons, el menjar blanc, el carabassat, el celiandrat, el codonyat, els confits de fruites i altres matèries, el citronat o el poncemat- que tant agradaven al papa Borja Alexandre VI i a la també valenciana senyora Estefania de Requesens, que se'n feien enviar a Castella, on s'havia casat.
