LA CORONA

 
LA CORONA
LA CORONA  

DANIEL CAPÓ Crec que, si a la meva generació se li preguntés per la monarquia, la resposta de molts ratllaria en la indiferència. No hauria de sorprendre'ns. Què sabem sobre la Corona, del seu paper al llarg de la història d'Espanya o de la seva funció en l'actual model parlamentari? Com a molt, alguna o altra vaguetat. Per exemple, hem sentit nombroses vegades que els ?espa?nyols no som monàrquics sinó juancarlistas, que al Rei li agrada la vela, que va tenir l'encert d'engegar la Transició o que és el nostre millor ambaixador. Però ningú ens va explicar mai -parlo del col·legi, de l'institut, fins i tot del patrimoni general- per què l'Espanya moderna va decidir constituir-se en monarquia, ni què pot aportar la Corona al present i el futur del país, ni quin és el seu aliment intel·lectual. Vull dir que la meva generació -igual, suposo, que les següents- es va formar en el convenciment que la Història era una realitat que pertanyia als museus i als plans d'estudi, això és: una estàtua de marbre, un fòssil, la data d'una batalla el nom de la qual oblidàvem al moment, algun text adaptat al gust dels adolescents... No només era això, per descomptat, sinó que, a més, existia la prevenció de les dues Espanyes, avatars que inevitablement es llegien en clau maniquea: els Reis Catòlics, la Inquisició, el desastre de la Invencible i la llegenda negra, el Decret de Nova Planta, la pèrdua de les colònies, Fernando VII i l'odi als afrancesats, les Guerres Carlistes, la Guerra Civil, el franquisme... En aquest xoc de legitimitats, l'ensenyament de la Història va començar a fragmentar-se per autonomies, caient en un localisme identitari que buscava reescriure certs mites fundacionals. Però el més greu no era exactament això -jo, almenys, ho vaig viure només als seus inicis- sinó l'absència d'una trobada fructífera amb l'experiència humana, tal com s'ha transmès al llarg dels segles. Em refereixo a una educació de la memòria que ens hagués ajudat a interpretar el present des d'una perspectiva menys esbiaixada pels vaivens ideològics.
No crec que les coses siguin molt diferents des d'aleshores. L'escriptor Valentí Puig ha insistit sovint que la falta d'un assaigisme seriós i potent en els nostres dies explica molts dels mals d'Espanya. Els debats sobre el fracàs de les institucions, la reforma territorial o el futur de la Corona adquireixen amb rapidesa un sorprenent to de premsa groga. En un d'aquests canvis d'humor habituals al nostre país, hem passat de l'elogi juancarlista al tir al blanc a la televisió. Si fins fa uns mesos es ponderava la utilitat de la monarquia, ara resulta un anacronisme. El mateix succeeix amb la Constitució del 78, els funcionaris, l'Estat autonòmic, la jubilació als 65 i així tota la resta. Em sembla bé, encara que em temo que amb aquest tipus de reduccionismes no es vagi molt lluny.
El fet cert és que les nacions modernes necessiten institucions sòlides, capaces d'evolucionar amb el temps sense perdre el sentit de la seva articulació històrica. Durant segles, la fortalesa de les formes -la separació de poders, el respecte a la Llei, els terminis parlamentaris, el paper dels símbols com a elements de cohesió- ha servit de contrafort davant els riscos de la demagògia. Pensem, per exemple, en el Regne Unit (enfront d'altres cultures de tendència més revolucionària): el reformisme dins dels cursos de la tradició, l'estabilitat i la moderació. En el nostre cas, la pregunta seria una altra: què ha suposat en termes de llibertat, prosperitat i pràctica democràtica el regnat de Juan Carlos I? I també, què sortiríem guanyant si renunciéssim a la Corona? Probablement, res.

Enllaços recomanats: Premis cinema