En una situació i unes circumstàncies on tantes persones i famílies sofreixen les conseqüències dramàtiques d'un atur desbocat i el drama de no disposar del mínim vital, o quan milers de famílies perden fins i tot el seu habitatge, l'exemplaritat dels que ocupen responsabilitats públiques tant en l'àmbit polític com el judicial és inajornable i imprescindible. La sensibilització de la ciutadania respecte als temes relacionats amb la vida pública i la gestió del diner públic, cansada de tripijocs, componendes i pactes, exigeix canvis, transparència i honestedat. El desprestigi de la política i dels polítics i la desconfiança respecte a les instàncies judicials són un gravíssim problema per a qualsevol societat, que cal afrontar amb seriositat. I calen canvis radicals, des d'un compromís ètic i una regeneració moral que ha d'anar des del càrrec o responsabilitat més alta fins al lloc de treball més senzill i humil.

Dos exemples posen de relleu part del que estic dient: el primer és el pacte fet entre les parts del cas Treball o Pallerols. Som molts els que no acabem d'entendre, ni podem admetre justificacions de tipus legalista o formal, que un procés penal de corrupció, malversació de diners públics, frau i falsedat documental hagi tardat 14 anys per arribar a la vista oral. I que essent un delicte tan greu, i tan reprovable socialment, hagi finalitzat amb un pacte entre les parts i el fiscal, que ha comportat que cap dels responsables hagi d'ingressar a presó. Sembla que la societat no està suficientment protegida, sigui perquè les normes no són prou justes o perquè els responsables d'aplicar-les les interpreten contra el sentir popular.

Un altre exemple està relacionat amb el dret laboral. La ciutadania, que pateix dia a dia el drama d'acomiadaments col·lectius i individuals, que contempla impotent el desmantellament de l'estat del benestar, que veu com s'incrementa la pobresa i creixen les desigualtats, observa atònita i incrèdula com, legalment, empreses que no tenen pèrdues, sinó que tenen beneficis, poden acomiadar i acomiaden, de forma fàcil i barata, per motius econòmics o organitzatius, privant els treballadors del dret al treball i dels mitjans de vida imprescindibles que els proporcionava la seva ocupació.

Tant el pacte amb el fiscal, en l'ordre penal, com l'acomiadament confirmat per un jutjat social reuneixen la condició d'atenir-se a la legalitat, i haurem de convenir que són legals. Però això no és obstacle perquè a la vista de les circumstàncies econòmiques i socials tan greus que estem vivint qualifiquem d'immorals, tant el pacte que evita la possibilitat de condemnes exemplars contra defraudadors de diners públics, com els acomiadaments per causes econòmiques o organitzatives d'empreses que tenen beneficis, tot i que el citat acomiadament sigui validat per una sentència. Hi ha coses que repugnen el sentit comú i són un atemptat contra el sentit de la justícia. Com deia Aristòtil, els danys injustos fets en nom de la llei no desacrediten la llei, sinó a l'encarregat d'aplicar-la. Les coses no poden seguir així. Les normes i les lleis han de tendir a crear i difondre la justícia, i no a impedir-la, i els que l'apliquen tenen molta responsabilitat. Serà imprescindible una revolució?