QUINA CULTURA POLÍTICA?

 
QUINA CULTURA POLÍTICA?
QUINA CULTURA POLÍTICA?  

EZEQUIEL MIR CASAS La democràcia no s'assoleix mai. Cal construir-la sense parar, millorant-ne la representativitat dels diputats, la deliberació ciutadana i la participació de tothom en la polis.
Els moviments desenvolupats darrerament com per exemple la "primavera àrab", el dels indignats..., mostren que fer política d'una altra manera és possible i que cal sobrepassar el simple eslògan electoralista d'un partit mancat d'idees. Diferents trets comuns en aquests moviments ens indiquen unes possibles vies de renovació de la democràcia.
Primer, són uns moviments que es desenvolupen malgrat el marc institucional establert. És una condició democràtica fonamental, encara més quan les institucions han estat capturades pels dictadors, com en el món àrab, o colonitzades per les elits financeres, com a Europa i als Estats Units, cosa que fa que es preocupin ben poc de la situació de les poblacions sobre les quals experimenten les polítiques d'austeritat. Perquè una democràcia representativa funcioni, les poblacions s'han de sentir representades, cosa que cada vegada passa menys ja que tant l'esquerra com la dreta semblen doblegar-se, amb més o menys contorsions, als dictats del neoliberalisme. Aquests moviments han pres la forma de xarxa. Davant la verticalitat de les torres de les finances i d'un poder més o menys autoritari i paternalista, recuperen les relacions horitzontals -les relacions de ciutadania- que poden teixir els ciutadans i les ciutadanes, més enllà de les institucions.
Segon, havent captat que no és reciclant velles idees com s'arreglaran els problemes que aquestes mateixes han contribuït a crear, aquests moviments no proposen un pla-miracle, però sí posen en escena unes modalitats de deliberació pública per a cercar diferents vies de solució. La majoria silenciosa de sobte ha començat a parlar.
Per últim, aquests moviments estan també animats per un sentit del bé comú. No parlen en nom d'una categoria particular de la població o d'interessos privats, sinó que actualitzen la idea tenaç de "poble", que constitueix després de tot la base de la democràcia. Certament, el "poble" no és homogeni. El fet que el 99% dels ciutadans es puguin identificar amb uns interessos oposats als de l'altre 1% no implica que els seus interessos siguin semblants. Invocant el "poble" contra les "elits", contribueixen parcialment a deslegitimar les pretensions dels de dalt a representar-los sense veritablement consultar-los i a plantejar primer la recerca de solucions col·lectives viables sobre els plans social, ambiental, cultural, polític i econòmic.
És per això que aquests moviments són rics en ensenyaments per a aquells i aquelles que reflexionen sobre les diverses maneres de renovar una democràcia empobrida que es limita cada vegada més als procediments electorals i sembla preferir els clients i consumidors als ciutadans. Per tal de superar els problemes que caracteritzen actualment aquesta democràcia, ens hauríem d'interessar a actuar sobre tres plans: reformar la democràcia representativa, reprendre la cultura deliberativa i establir la modalitat de democràcia participativa.
Utopia? La democràcia és un edifici que cal construir sense parar, necessàriament imperfecte i inacabat. La proposta permet no acontentar-se amb allò mediocre.

L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema