RESUM DIARI

Sense pena ni glòria

 
Sense pena ni glòria
Sense pena ni glòria  

PERE LLADÓ Quan a Artur Mas en una de les suites de l'Hotel Majestic de Barcelona li començaven a arribar les primeres dades de la nit electoral, de ben segur que pel seu cap van passar una bona colla d'opcions que anaven des de la dimissió fins a aguantar la presidència malgrat les dificultats de gaudir només de cinquanta diputats al Parlament de Catalunya.
I així ha començat un pelegrinatge sense pena ni glòria que ens portarà a una legislatura molt decebedora. Es va intentar casar amb en Junqueras, d'ERC, perquè era l'únic que li permetia governar si de debò es comprometia a portar Catalunya cap a la independència. I així han començat a negociar i pactar sense ser conscients que amb el suport de setanta-un diputats el camí cap a Itaca sembla més dificultós que mai. Però el líder republicà, malgrat el festeig postelectoral, no va passar per la vicaria. Es va estimar més ser una xicota fidel per als propers dos anys. Uns i altres van mesurar molt bé allò que més els convenia, evidentment partidàriament i no pas pensant en la globalitat del país.
I així és com Artur Mas s'ha vist obligat a presentar un govern monocolor, només amb militants d'Unió i de Convergència. Ja no s'ha parlat del govern dels millors que resta en el bagul dels records que tant havia cantat la Karina a tots els platós de televisió. No cal anar gaire lluny per recordar les paraules del conseller Mena en arribar el càrrec quan va afirmar amb pèls i senyals que reduiria un 50% l'atur. Certament, des del primer moment es va veure que aquell consell executiu era un dels més dolents de la història recent de la Generalitat.
Fa pocs dies el president va presentar el seu segon govern. Molt poques sorpreses, atès que ell mateix va reconèixer les dificultats de trobar gent per voler anar a les conselleries. Després de les carbasses d'en Junqueras -aquest sí que té un full de ruta molt ben dissenyat- en Mas ha format un equip farcit de gent que només ha ocupat càrrecs al partit o bé a l'entorn del president.
Artur Mas ha formalitzat un govern a la seva mida en el qual ningú ni li pugui fer ombra, ni tan sols presentar discrepàncies. I així tenim una colla d'independentistes que s'alternen entre les hores al partit i la Generalitat, atès que fins avui es desconeix que hagin treballat enlloc més, llevat d'un parell d'excepcions. De ben segur que no hi havia gaires possiblitats més atès que avui aquells que podrien assumir responsabilitats no es volen comprometre en una política mediocre massa esquitxada pels casos de corrupció.
Seria bo conèixer de debò una realitat que es vol amagar amb les proclames independentistes, que cada vegada més s'allunyen de la realitat dels problemes dels catalans. El cas del desviament de diners des de la Conselleria de Treball a Unió ha estat lamentable. Ningú no assumeix responsabilitats, però diners públics han anat a butxaques de gent sense escrúpols, mentre els dirigents del partit encara pretenen alliçonar els ciutadans. El diari El Mundo des de fa mesos està denunciant comptes a paradisos fiscals de la família Pujol Ferrusola , mentre tothom mira cap a un altre costat i ben aviat es pot obrir el cas de les ITV que afecta el màxim responsable de CDC, Oriol Pujol. I a més cal afegir-hi el cas Palau de la Música, que ha provocat que el jutge embargués la mateixa seu de Convergència.
Es tracta de matar els missatgers i de no parlar d'aquestes qüestions tan opaques i que fan pudor. Durant molts anys es va voler demonitzar el mateix Diari de Girona per haver publicat reportatges sobre els desviaments de diners des de la Generalitat cap a Unió Democràtica de Catalunya. Gràcies als mitjans de comunicació hem pogut conèixer aquestes malifetes que a Catalunya, com que van acompanyades de la senyera i d'algunes subvencions, resten gairebé silenciades. Per què d'aquesta porqueria en té la culpa Madrid?

Enllaços recomanats: Premis cinema