ets sobirà si manes i t´obeeixen

 
ets sobirà si manes i t´obeeixen
ets sobirà si manes i t´obeeixen  

XAVIER DOMÈNECH Sobirania implica poder i reconeixement. Sense totes dues coses, qualsevol proclamació és pura retòrica o es limita a expressar desitjos. És sobirà qui està en condicions de dictar lleis i fer-les complir a l'interior d'un territori determinat sense que aquest dret sigui limitat des de l'exterior. La seva autoritat ha de ser acatada pels habitants del territori -de grat o per força- i acceptada pels sobirans dels territoris veïns.
En l'origen del mot, que es troba a l'edat mitjana, el sobirà és habitualment una persona física, el que Maquiavel anomena genèricament "príncep", i exerceix la seva sobirania sobre un territori variable, que tan aviat creix com decreix a causa de guerres, matrimonis i herències. La sobirania damunt de qualsevol part d'aquest territori depèn de la capacitat d'evitar, per les armes o per la diplomàcia, que altres prínceps la sotmetin.
Malgrat que la definició és clara, en la pràctica la sobirania rarament ha estat total. Durant segles, la de molts prínceps estava sotmesa a la d'un emperador, i la d'aquest, limitada per la d'aquells. Després van venir les monarquies absolutes, amb sobirans molt poderosos, i es va afermar el concepte d'Estat com a espai del seu domini. Les revolucions democràtiques van mantenir el concepte d'Estat i van canviar el titular de la sobirania, que ja no era una persona coronada sinó "la nació" o "el poble", segons els casos.
Avui, en democràcia, s'admet que el subjecte de sobirania és el poble. Però no sempre, o no del tot. Per exemple: La constitució espanyola, en el seu preàmbul, afirma que "la nació espanyola, en ús de la seva sobirania..." i encara que tot seguit aclareix que "la sobirania nacional resideix en el poble espanyol", s'entén que la nació està per damunt del poble, és prèvia i superior.
Però fins i tot partint de la sobirania popular, un poble no és sobirà només perquè es declari com a tal per mitjans escrupolosament democràtics. Cal que els seus electes i funcionaris disposin d'un poder real per imposar el compliment de les seves lleis, i que els veïns no només acceptin aquesta situació, sinó que es comprometin a defensar-la. És a dir, un reconeixement actiu.
Qualsevol declaració que proclami un poble com a nou subjecte de sobirania és música celestial sense instruments d'imposició interna de l'autoritat, de defensa contra la imposició de la vella sobirania si es resisteix a desaparèixer, i de reconeixement actiu de la comunitat internacional. A qui vulgui tirar endavant una proposta en aquesta direcció se li ha de demanar que expliqui com pensa aconseguir totes tres coses.

Enllaços recomanats: Premis cinema