Fa unes setmanes, un senyor, a l'atur, tornava una cartera que havia trobat amb pagarés d'uns 15.000 euros i 8.000 euros en metàl·lic, al seu propietari. L'amo, que li va agrair molt el seu gest, i li va donar una petita gratificació, li va prometre una feina de temporada. Aquest és el millor regal que et poden fer en una època com aquesta. Però cal veure si aquest empresari compleix la seva paraula davant d'un gest d'una gran talla humana. Qui havia trobat la cartera, sense feina, li haguessin ajudat molt els diners, i en canvi, va tornar al seu propietari allò que era seu.
A Internet sorgeixen els portals de préstecs als emprenedors, davant la relativa passivitat dels bancs. Alguns són negocis encoberts, però d'altres de veritat creuen en l'esforç solidari per enfrontar un mal moment. Els animals socials només podem tirar endavant si, tots plegats, ataquem els problemes. Ja ho deia el filòsof, un home sol és una illa, i una societat és tot un continent. L'ésser humà de totes les èpoques cerca la felicitat i es troba davant del mur de la realitat. Dels problemes del dia a dia. Som en una època en què l'embolcall amaga la cruor de la realitat. Sempre volem estar prims i eternament joves. Però l'aparença no proporciona la felicitat. Només un imatge de felicitat. La ment, lentament, es substituïda per la imatge. Sartori parlava de l'homo videns, aquell que substitueix la raó, per una lògica de la imatge. Que sap molt de narració visual, però ben poc d'entendre's ell mateix. Vegin, si més no, com assumim la pèrdua d'un ésser estimat. Aquell ésser estimat que ens deixa, ens delega una història, uns records, unes vivències en comú. Un patrimoni que val la pena conservar, mentre mirem cap al futur. Perdem el present, el passat, i desapareix el futur. De vegades perdem un referent i un nord. Algú que admirem i que és un exemple. Una persona que sempre estava amb nosaltres. I que amb el seu suport incondicional ens provocava pau. Ens ensenyava que la vida té un plus de seguretat perquè ell o ella, ens feia veure allò de positiu i màgic que té la vida. Sempre queden paraules que no hem dit: tot sovint, la persona que ens deixa no ha sabut del tot com l'estimàvem i com el necessitàvem. Potser no hi hem pogut connectar com hauríem desitjat. Amb la gent que estimem hi ha una connexió que tampoc és verbal. S'ha de confiar en aquest tacte, aquests esguards, aquesta complicitat que tenim amb qui estimem. Malgrat les pèrdues, sempre hi ha motius per somriure. Malgrat la pluja, cal continuar, que diria el poeta. Aquell aturat que torna una cartera quan li calen els calés, allò que fa es cercar la pau interior: estar bé amb ell mateix. És fer la societat una mica millor, que no és poca cosa. Alguns l'anomenarien innocents, d'altres, només, ésser humà.
