El TAV i els cargols

 
El TAV i els cargols
El TAV i els cargols  

"El cargol és un dels aliments més antics de la humanitat si hem de jutjar pels munts de closques trobades en més d'una cova prehistòrica"

AGUSTÍ CASANOVA I MASFERRER Que tenen en comú els trens d'alta velocitat i els cargols? Res. Els primers són veloces màquines de ferro, els segons, fets de carn, són gansos. El peresós cargol ganduleja, ronseja, mandreja abans de decidir-se a arrossegar-se o a enfilar-se i després de rumiar-s'ho si no ho veu xop, tal com li agrada, no treu el caparró de la closa, per contrast, el TAV, és una serpent metàl·lica de gran precisió, sap on va i com anar-hi de forma ràpida i confortable pels passatgers.
Enric Sierra ha comprovat en un brillant un article que la lentitud del cargol és inferior a la que ha necessitat el cançoner i tardaner Estat espanyol per fer la connexió del TAV entre Barcelona i Figueres. El cargol necessita una hora per recórrer cinc metres i mig, ara bé com que l'esperança de vida del cargol és de tres anys, hauria mort pel camí. Ha calculat que si un pausat cargol hagués sortit de Madrid en direcció a la frontera francesa hauria arribat cinc anys abans.
Així com la justícia lenta i tardana no és justa, així també un projecte faraònic, que s'havia de materialitzar fa més de 20 anys, no ha congregat l'alegria multitudinària i l'acte inaugural, pretès com la posada en marxa d'un pantà franquista, no motivà al públic gironí ni figuerenc, inclús, la gent que s'hi atansà ho feren per protestar. Innegablement l'arribada del tren a Girona i Figueres és una notícia positiva i ben merescuda, però no sé què cal agrair a Rajoy perquè el retard empal·lideix qualsevol celebració. Com que la gasiveria de Madrid a portar el TAV a Girona em posa de mal humor prefereixo parlar dels cargols que a més de comestibles, no fan soroll ni esbudellen les ciutats molestant el veïnatge durant quatre eixordadors anys insuportables. El cargol no fa remor, parsimoniosament procura omplir la panxa tot deixant una estela de baba i l'únic inconvenient pel pagès és que mossega les verdures de l'hort i molts depredant ho arrasen tot.
A casa aprofitàvem el dia que el pare anava a Barcelona per menjar d'amagatotis cargols a la vinagreta. Li feien literalment fàstic. Afirmava que no podien ser ni bons de gust ni saludables perquè s'estiren pel terra en llocs bruts, àdhuc cementiris. Encara que algun amic li parlés de l'excel·lència d'aquests gastròpodes tot assegurant que va ser una menja exquisida entre la classe adinerada francesa a finals del segle XIX, ell, tossut, no li feia cas. Bromejava afirmant que el cargol covard amaga el cap dins la closca, que les ba?nyes de cap animal són comestibles. La mare, tanmateix, explicava que el pare de petit en va menjar poc dejunats i li fan ver mal de ventre i aquesta i no altre era la justificació de la seva repugnància.
El cargol és un dels aliments més antics de la humanitat si hem de jutjar pels munts de closques trobades en més d'una cova prehistòrica sense indicis d'haver estat cuinats. No obstant el gust per menjar cargols ha patit d'alts i baixos en el transcurs de la història de l'alimentació humana. Els primers criadors es creu que van aparèixer aproximadament abans de Crist; el seu mètode per engreixar-los consistia en tancar-los en recintes ombrejats i humidificats, per pinso plantes crues, preparats vegetals bullits, vi i fulles de llorer. Grecs i romans es delectaven cruspint-se'ls contrariant el consell de la Bíblia que considera que la carn de l'animal que s'arrossega és impura i ha de ser prohibida.
França, actualment, és el primer país del món consumidor de cargol. Aquests animals van començar a ser apreciats el segle III, quan les legions romanes van conquerir la Gàl·lia. Com millor es valorava aleshores la seva carn era feta a la brasa i es servien per postres, però aquest costum desaparegué amb l'expulsió dels romans i per la prohibició catòlica. No serà fins ben entrat el segle XIX quan el cargol retrobarà de nou el seu lloc de prestigi a la taula, gràcies a un grup de gastrònoms que el posà de moda en oferir-los preparats a la "borgonyesa" a comensals pertanyents a la reialesa i a la classe burgesa, més endavant la gent humil començà a caçar-los i consumir-los.
De forma progressiva aquests mol·luscs acabaren sent apreciats per molta gent, en part gràcies a l'empeny de cuiners de restaurants tradicionals de França, d'Itàlia com de Catalunya, que desenvoluparen noves receptes per fer-los mengívols. Com que la seva figura és simpàtica i atreu l'atenció dels infants el cargol surt en moltes cançons populars, refranys i també el trobem representat en molts quadres. Josep Pla en el Quadern Gris parla amb sornegueria d'un company que classifica la qualitat humana dels homes pel nombre de cargols que són capaços de menjar i si no superen els cent en un àpat no són fiables, igual que resulten menyspreables aquells que els desdenyen.
M'he adonat que algunes persones quan mengen cargols els tallen la cua, la part excremental, malgrat assegurar-los que si estan purgats no porten res a les tripes, ells no m'han fet cas. He conegut individus que no els poden ni veure, menys ensumar, però no els hi fa res endrapar anques de granota, menuts de pollastre, fetge, o cap, pota i tripa. Una cosa és ben certa: sobre gustos s'ha escrit molt, però cadascú pensa que els seus són els modèlics, igualment actuen les cultures, curulles de prejudicis, decidint què és comestible i què no.

Enllaços recomanats: Premis cinema