Palau-sacosta, l'annexió a Girona i la Festa de Sant Antoni de 2013

Joan Corney Vilà. girona.

Aquest any 2013 farà 50 anys que l'antic municipi de Palau-sacos?ta va ser annexionat al de Giro?na per decret de 20 de desembre de 1962. El 30 de juny de 1963, essent alcalde de Palau el Sr. Ramon Busó, l'alcalde de Girona Sr. Pere Ordis, va signar, al llibre d'actes de l'Ajuntament de Palau-sacosta, la diligència corresponent. Una Comissió de Festes i l'Agrupació Cultural i Recreativa de Palau-sacosta, hem mantingut, però, les dues festes tradicionals: la Festa Major de Sant Miquel, el mes de setembre, i la Festa Petita de Sant Antoni, el mes de gener. Enguany, per commemorar aquest 50è aniversari, evocarem una tradició ben arrelada a Palau, quan molts dels seus habitants vivien de l'agricultura i la ramaderia en masies escampades per tot el seu àmbit territorial. Per Sant Antoni cada any els pagesos de Palau obrien les portes de les seves quadres -i en portaven algun a la plaça de l'església- perquè els animals rebessin la protecció del copatró del poble en forma de benedicció. Aquest any 2013, d'acord amb el Consell Parroquial, recordarem la confiança d'aquells palauencs amb el nostre copatró incorporant aquest tradicional costum als actes de la Festa de Sant Antoni. Els temps han canviat i ara a les cases de Palau -i potser també a tot Girona- gairebé només hi trobem mascotes o animals de companyia. Però us convidem a portar-los, i convideu-hi també els vostres veïns i amics. Ens trobarem tots diumenge vinent dia 20, a les 11, davant de l'església de Sant Miquel de Palau, en aquesta benedicció dels animals commemorativa de la que es va fer, essent encara Palau-sacosta un municipi independent, ara farà 50 anys. Abans, a 2/4 d'11, s'haurà celebrat l'ofici religiós habitual i després, a partir de 2/4 de 12, tindrà lloc, com cada any, l'audició de sardanes.

Sr. De Vega, vostè és ignorant o se'l fa?

Joan García. Girona.

Tinc la impressió que mentir o falsejar la realitat és consubstancial a l'independentisme català. L'últim episodi ens l'ha proporcionat el senyor Àngel de Vega en el seu ar?ticle de 10-01-2013. Cita un seguit d'exministres dels governs d'Espanya que ara ocupen càrrecs en importants empreses per afegir després que "si Catalunya ha d'esdevenir aviat un nou Estat indepen?dent caldria que els nostres futurs governs no estiguessin al servei de grups empresarials sinó del po?ble". És vostè un ignorant o se'l fa?

Busqui els consells d'administració dels últims anys a Endesa, Abertis, la Caixa o empreses participades per aquesta entitat financera. Allà hi trobarà uns quants exconsellers de CiU. On creu que s'han guanyat les garrofes els Macià Alavedra, Josep Cullell, Josep Manuel Basáñez, David Madí, etcètera? Doncs en aquestes empreses. Només hi ha una diferència respecte a Espanya: la mida de les empreses. Aquí tenim poques multinacionals i hi ha menys a repartir. Mare meva, Sr. De Vega. No som tan diferents. Ja ho està veient aquests dies amb els negocis de la família Pujol-Ferrusola, si llegeix més diaris i no tan sols s'informa per la manipuladora TV3.

Comunió polèmica

Mateu Ciurana Xirgo.

Escric per pura tafaneria. No entenc el motiu per el qual l'home a qui es va negar la comunió durant la Missa del Gall de Caldes segueix tan ofès, tal i com explica el DdG. Una de dues: o em falten dades o no hi ha tal ofensa. Anem a pams. Ignoro el motiu pel qual un capellà acostumat a donar la comunió a desconeguts -Caldes és un poble turístic- li va preguntar si mai havia combregat. Es veu que l'home li va dir que no, que no ho havia fet mai i el rector li va dir que no li podia donar i que l'anés a veure en un altre moment. Si això és així, el mossèn va tenir una actuació impecable. M'imagino que l'ofès no ignora que per l'Església la comunió no és cosa menor i exi?geix una sèrie de condicions, entre les quals hi ha estar batejat i preparar amb certa solemnitat la primera vegada que es rep el sagrament. Jo no sóc "de missa", però això sembla que això és de domini públic. L'Església no obliga a ningú a formar-ne part. Per altra banda, estic segur que a qualsevol parròquia estaran encantats en donar-li la primera comunió si ja ha rebut el primer sagrament i el segon. Per tant, o ens dóna més informació del motiu per el qual està tan ofès o li suggereixo que deixi de queixar-se. També li proposo que torni a veure el rector de Caldes i facin les paus, home, que són quatre dies! Com he dit al començament, escric aquesta carta per pura tafaneria. Em falten dades.

Parlem del TAV

Lluís Torner i Callicó. GIRONA.

D'ençà de la seva pseudoinauguració del passat dia 8, s'ha parlat a bastament del tema; finalment ens ha arribat el Tren d'Alta Velocitat, que per cert ha fet ben poc honor al seu nom, ja que ens ha arribat amb tant de retard que de velocitat ben poca; i ja no parlem de les mancances que encara hi ha per resoldre.

Per variar un xic el to de tot allò que s'ha escrit i dit tots aquets dies, i fer-ho un xic més distès, voldríem fer una mena de símil entre l'estrena del TAV i la d'un vestit. Pensareu a què ve tot això, quin sentit té aquesta comparança que se'ns ha acudit, doncs bé, és la següent:

Quantes vegades no hem sentit dir, o potser ens ha dit a nosaltres, en alguna ocasió allò de: Està més content que amb un vestit nou. Bé! Sí, estem contents, però a mitges, doncs fent el símil amb un vestit, és com si ens l'haguessin regalat sense mànigues i sense butxaques, més semblant a una armilla.

Pel que fa a les mànigues: Una representa el soterrament del tren convencional, que no es farà; l'altra l'estació d'autobusos, l'aparcament i les sortides d'emergència , que encara estan per fer.

Respecte a les butxaques, una representa tot el que han perdut els comerciants de l'entorn, per culpa de l'allargament de les obres; l'altra el que costarà recuperar tot el que era el Parc Central i la zona de la ex Plaça d'Europa.

I finalment el folre, és com si l'haguessin tret d'un vestit -el Parc Central- per posar-lo a un altre -l'estació provisional- dient-nos que tornaria a restar talment com era, però ara veiem que ens el torna?ran en condicions ben diferents, ple de formigó; amb la qual cosa serà molt difícil que mai torni a ser com era.

Per tant no és estrany que la sensació dels gironins i gironines sigui la d'una alegria continguda, no podem estar del tot joiosos, enfront d'unes promeses incomplertes, per part del corresponent ministeri i de l'empresa constructora. Contents, sí! Però amb moltes reserves.

Carta als nous avis

Kim Durall. banyoles.

Portava al meu nét Tristán en braços per Banyoles. Ell m'indicava amb el dit tot el que li cridava l'atenció. Va assenyalar un fanal amb vidres de franges horitzontals d'una torre moderna. Ens hi acostàrem, i va començar a empènyer-los amb el dit, a veure si aconseguia encendre'ls. I el mateix amb els porters electrònics de les cases. Vaig haver d'accelerar el pas diverses vegades abans que sortissin els veïns. També va voler provar els robots d'acer inoxidable dels pàrquings. Hi vaig posar 50 cèntims perquè premés a la tecla de sortida dels tiquets.

Convindria que els nens d'un any d'ara no juguessin tant a maquinetes de botons, mòbils i altres I-pads i trastos del mercat de consum de moda. Al final, creuran que tot és informàtica de botons, i com els agafi per pitjar-nos els ulls amb el dit! Quedarem tots els avis cecs, amb gossos pigalls inclosos i venent cupons.