FARÀ OLOR DE CIMENT

 
FARÀ OLOR DE CIMENT
FARÀ OLOR DE CIMENT  

JORDI DALMAU Des de les nobles finestres de la casa de la Punxa i de la farinera Teixidor es podia contemplar la gran panoràmica d'una vella estació de trens de mercaderies, llavores de la companyia dita MZA. Noucentisme, modernisme i activitats industrial i comercial, tot lligava un històric ram de preguntes i respostes sobre el pàlpit de la ciutat. Configuraven aquella estació els seus protagonistes, els ferroviaris inoblidables, factors de moltes èpoques treballoses i amoïnades, els transportistes que varen fer el pas endavant del carro al camió, els empleats dels magatzems d'articles de l'alimentació en un constant anar i venir a la via número 10 a despatxar papers; la seva veïna, la via 9, tenia el privilegi d'haver sigut batejada amb el nom de Nati, era una espècie de mimada per ser la via dels trens cisterna que traslladaven líquids i àcids. I tot el conjunt era embolcallat amb matins de fred negra i de boira barrejada amb fum de llenya i de carbó de pedra i olors de tota mena començant per la fortor de via de tren, travesses en mal estat, greixos, olis i diverses mercaderies mal vessades un dia o altre.
Aquella baluerna (avui els finolis en dirien complex) va durar fins que tota la ciutat s'anava espavilant i les magnífiques hectàrees que havien ocupat les vies del tren i les del carrilet d'Olot es varen destinar a ser transformades en parc públic, en un barri ben mereixedor de modernització ciutadana.
El compàs d'espera va ser llarg, els tràmits de paperassa, complicats; el Pla especial, laboriós. Quan els gironins vivíem aquell temps lent, però il·lusionat, pensant en aquell espai verd que anaven a construir absolutament diferent de l'anterior, vaig escriure un article a cor obert i li vaig posar per títol "¿Quina olor farà el parc Central?" (juny del 1990). Quan el parc Central va ser ben acabat i ben plantat vàrem poder gaudir de l'olor més escaient a la naturalitat, ornamentada cada tardor per liquidàmbars i altres, arbres lluminosos cada primavera per l'estrena d'una inacabable paleta de colors. La vida hi era plena, al Parc, canviant allò que abans eren 10 vies d'activitat nerviosa per la tranquil·itat d'uns passejos a la mesura de l'oci i del lleure i de l'apreci del civisme més amable. El Parc Central recordava el nom de Rafael Masó amb una nova avinguda que travessava de nord a sud; hi havia també la companyia entranyable de l'escultura Granotes, de Ramon Maria Carrera. Ara hauriem de cantar que ja és l'hora dels adéus.
Tot allò devia ser un miratge. Ara hi ha una llosa que cobreix la construcció d'un tren d'alta velocitat. La realitat és que al barri de Sant Narcís -i a tot Girona- li ha tocat patir una desaparició del parc Central per culpa d'unes obres de prestidigitació de faraons, en nom d'un progrés atrevit i polèmic. Ja es manifesten els experts i tècnics en territori català que abans de fer tanta despesa en tot el que enterra aquesta llosa, calia atendre les greus mancances de les nostres línies ferroviàries de rodalies i transversals de Catalunya, de les quals ni es parla. De moment, el comerç se'n ha ressentit, la qualitat de vida ha minvat i les esperances de solució ja no es veuen enlloc. Ben mirat, aquest territori és una colònia del regne d'Espanya. Ja només som súbdits. Aquí, de possibilitat de decidir, res.
Han passat més de vint anys d'aquell meu paper de diari que preguntava quina olor farà el parc Central. Il·lús de mi. Ara tinc la certesa desgraciada d'una resposta: ara farà olor de ciment. Com m'agradaria poder escoltar altres respostes ben diferents d'aquesta meva!

Enllaços recomanats: Premis cinema