Ara que es pot volar a París per quatre quartos amb una companyia aèria de baix cost, ara, i amb 21 anys de retard des de la construcció de l'AVE Madrid-Sevilla, ha arribat el TGV espanyol a Girona i a Figueres. Gran esdeveniment. Inauguració oficial. Del corredor mediterrani, però, vital per al desenvolupament de les exportacions i per tant de l'economia de bona part d'Andalusia, Múrcia, País Valencià i Catalunya, encara no se'n sap res. És més, fins fa poques setmanes la Unió Europea encara havia de recordar a l'Estat espanyol que el corredor central (proposat pel Govern espanyol i amb un túnel faraònic al centre dels Pirineus), era una bajanada irrealitzable. I encara més: la gestió d'infraestructures per part dels diferents titulars del Ministeri de Foment ha estat tan demencial durant dècades, que ara no hi ha diners per construir uns pocs quilòmetres de via que permetrien connectar el port de Barcelona amb el ferrocarril.
Ara bé, si tot plegat s'interpreta en clau política, llavors la cosa canvia molt. Deixant de banda la mania de l'època Aznar, segons la qual Madrid era el quilòmetre zero i tots els trens, carreteres i autovies (a Catalunya autopistes) havien de sortir d'allà o anar-hi a parar, deixant de banda aquest centralisme d'infraestructures tronat, des de molt abans dels Jocs Olímpics de Barcelona 92 ha existit una voluntat política d'aïllar Catalunya en un racó de la Península. I quan dic aïllar-la em refereixo a permetre que una carretera de l'època franquista, com la N-II, continués plena de camions i matant catalans mentre en altres comunitats gairebé no circulen cotxes per les seves modernes i amples autovies de franc.
De tota manera, però, l'aspecte més demencial de tots rau en què perquè l'economia (en bona part dels casos subvencionada) d'aquestes comunitats autònomes pogués continuar funcionant, Catalunya (amb infraestructures dels anys 80 del segle passat, tant pel que fa a carreteres com a transport ferroviari) havia de mostrar-se solidària amb aquests territoris, i gran part del que es pagava aquí en concepte d'impostos anava a parar allà perquè poguessin fer bullir l'olla. És a dir, la visió política era tan curta, de vol tan gallinaci, que aparentment ningú s'adonava que el nostre país, dotat amb més i més bones carreteres, autovies, aeroports internacionals i trens moderns per a passatgers i mercaderies, encara seria més ric i que per tant encara podria ser molt més solidari.
Però crec que el "perill" es trobava precisament aquí, almenys vistes les coses des del centre de l'altiplà castellà. Què vull dir? Doncs que malgrat que podríem haver produït molt més (disposant de millors infraestructures) i per tant pagar més impostos i esdevenir encara més solidaris (malgrat que 16.000 milions d'euros anuals, més que solidaritat és espoli), malgrat tot això, el que s'havia d'impedir era que disposéssim de ports connectats amb el ferrocarril, del corredor mediterrani, d'autovies de franc (com a la resta de l'Estat), d'aeroports internacionals ben gestionats i de trens ràpids i eficaços per a mercaderies i viatgers. I tot això amb quina finalitat? És evident: com que som un país productiu, dinàmic i de gent emprenedora i treballadora, dotats de bones infraestructures ens hauríem enriquit massa i hauríem esdevingut "imparables".
No estic parlant de cap mena de conspiració destinada a empobrir-nos d'una manera premeditada, sinó simplement de ruqueria espanyola de segles, una mostra de la qual s'explica en El perro del hortelano, que ni menja ni deixa menjar. Com es pot veure, és un problema de caire psicològic nacional espanyol que no ve d'ara, de fa poques dècades, d'abans del 1992, sinó de l'època del Segle d'Or espanyol i segurament de molt abans. O sigui, aquesta gent són tan recargolats que abans que els catalans ens poguéssim enriquir massa (s'entén: treballant i gaudint de bones carreteres, trens ràpids i eficaços, ports ben connectats amb el ferrocarril i aeroports internacionals gestionats d'una manera europea), abans que això pogués arribar a passar (Déu els en guard!) prefereixen espoliar-nos només 16 mil milions d'euros cada any i prou. ¿Podrien haver-nos espoliat molt més durant les darreres dècades? I tant que sí! Només calia que Fomento ens hagués tractat igual que als madrilenys o a un llarg etcètera de comunitats Però, ja se sap: El gos de l'Hortolà ni rosega ni deixa rosegar des de l'any 1618.
En el fons, d'alguna manera, aquesta gent no ha canviat malgrat el pas dels segles. Continuen igual que llavors. Per dir-ho d'una manera entenedora, a can Madrid, capital de l'Estat espanyol, no han produït res des de fa segles (en bona part perquè abans ja tenien prou feina administrant els recursos provinents de les colònies de l'imperi i ara els impostos que espolien la "perifèria"); però preferirien passar gana de debò abans que Catalunya esdevingués el país ric, pròsper, emprenedor, modern i dinàmic que de ben segur esdevindrà ben aviat, quan ens alliberem d'aquest pes mort que carreguem des de fa massa temps. Ai, si ens haguéssim independitzat l'any 1898!
Tanmateix, i ja per acabar, l'entrebanc més empipador el tenim a casa, amb unionistes com Duran i Lleida i el Grupo Godó sabotejant acords de governabilitat, o el PSC d'en Navarro apel·lant a federalismes espanyols imaginaris, o a refer converses per arribar a pactes fiscals superats, o a reformes constitucionals que sap que mai no es faran.
