La seva vida és la política i no ho dissimula quan diu que no dimitirà perquè encara té molt a dir des del lloc que ocupa. Amb aquesta afirmació, Duran diu una veritat. Ni pensa dimitir, ni ho farà. És igual que tots els partits, menys el seu i els seus socis, li ho demanin. És igual que les xarxes socials bullin clamant la seva dimissió. Duran no plegarà. Les peticions van aconseguir només posar-lo nerviós i obligar-lo a improvisar una entrevista a 8Tv des de Xile. Una vegada superat el tràngol, Duran va tornar de les amèriques amb les piles carregades i va fer el que acostuma a fer: situar una bomba de rellotgeria que desviï l'atenció del que a ell li molesta. Torna del viatge, recupera el pacte fiscal, obre el meló -sense dir-ho- del possible trencament amb Convergència i quasi tothom s'oblida del cas Treball. És innegable la seva habilitat, només posada en qüestió quan algú li toca allò que no sona. Només hi hauria una cosa que, potser, el faria dimitir. Que el que va passar a Xile -el president Piñera va anul·lar una entrevista prevista amb ell- també li succeís aquí. És el que hauria de passar a qualsevol líder després que el seu partit hagi admès el que el seu ha reconegut.
