Poc ha durat Esperanza Aguirre en el seu lloc de funcionària: deu pensar que, d'haver-hi estat una estona més, li hagués tocat alguna rebaixa, retallada d'extra o pèrdua de moscosos d'aquests que ella va decidir quan va poder: seran altres els qui els pateixin. Perquè no crec que l'ens turístic espanyol en el qual, segons vaig llegir, havia caigut (de treballar és impossible que hagi tingut temps atès que apareix en pantalla més sovint que Ferran Adrià i Arzak junts, que ja és a dir), no crec, deia, que Turespaña corri el risc d'enfonsar-se com el col·legi La Hispanitat de Santa Pola. Que s'enfonsi La Hispanitat pot ser un presagi dolent, si un no és Pilar Rahola que, francament, no en tinc cap ganes.
Ara, la senyora marquesa ha estat fitxada per l'empresa catalana Seeliger i Comte, dedicada a la caça de talents: d'ara endavant, volen dir. I no és que la senyora Esperanza sigui tonta (que algun ADN mitocondrial se li ha d'haver enganxat del costat Gil de Biedma), però els talents que va caçar fins ara han estat els de l'hereu González, que regala hospitals a gent encantada amb el present (i no diguem el futur). A més de la Figar i el Güemes, que semblen personatges de Jardiel Poncela.
Com ens va descobrir l'Alicia de Lewis Carroll en el seu viatge lisèrgic amb la Liebre de Marzo, que aquests sí que tenien talent, les paraules no tenen cap valor fins que arriba la Reina de Cors a decidir què signifiquen. Talent, en aquest cas, significa poder, contactes. Tot i així em sorprèn que una empresa catalana que té a mà BuenafuenteJordi Évole, recorri a la Dama de Llauna, encara que si és per guanyar suports impensables al dret a decidir de Catalunya la jugada és magistral. El desvergonyiment semblava, en altres temps, gairebé un copyright de Zaplana, però ara aquests es dediquen a fer caixa, en els nostres propis morros, amb la celeritat i l'energia de qui se sap impune i, a més, pressent un Diluvi, de manera que no seria estrany.
