La setmana passada recordàvem la presència dels brasers en els nostres habitacles, per combatre, encara que molt modestament, la fred que els hiverns hi imperava. Avui posarem l'atenció en dos altres elements que s'usaven en aquesta desigual lluita que, hivern rere hivern, s'entaulava entre el sofert ciutadà i la inclement climatologia. Es tracta de les estufes i les estores. L'estufa era molt més eficaç que el braser, però també donava més feina, no tenia mobilitat i requeria una mínima instal·lació. El braser es podia traslladar d'una habitació a una altra, es podia utilitzar per escalfar el llit, es podia encendre a l'exterior evitant brutícia. Tot això no era possible fer-ho amb l'estufa. Aquest artefacte havia d'instal·lar-se en el lloc que es considerés més convenient, que solia ser el que era centre de la reunió familiar, com ara el menjador o la sala d'estar. Calia donar sortida al fum mitjançant una xemeneia projectada a l'exterior. Cosa que no sempre resultava fàcil ja que podia molestar els veïns o, si es tractava d'una planta baixa, importunar els vianants. Cosa que ara no es té en compte amb les sortides d'aire condicionat que a l'estiu envien una alenada d'aire calent als qui passen per la vorera, i l'hivern projecten una bufada d'aire fred. Pel manteniment de l'estufa ens havíem de proveir de carbó o de llenya o d'ambdues coses. En general es començava l'encesa amb llenya i es continuava amb carbó. Com que el carbó era més car que la llenya, hi havia qui només usava aquest darrer combustible. En els anys d'escassesa, com varen ser els de la nostra guerra, i també els de la postguerra, era difícil i en tot cas molt car, poder comprar carbó. També la llenya escassejava. Una solució era cremar serradures. Però originaven una ingrata fumera que danyava els ulls dels que hi eren a prop. En aquelles excepcionals circumstàncies, quan hi havia necessitat, ja fos per tenir una mica d'escalfor, o simplement per poder cuinar, es cremava el que es tenia més a mà. Una cadira atrotinada, una taula vella que havia quedat en el traster. I fins i tot , en un cas desesperat, algú arribà a l'extrem de cremar el tan apreciat llit nupcial.
També s'utilitzà la clova d'avellana. En temps normal era fàcil l'adquisició d'aquests materials. El carbó i la llenya la venien en totes les carboneries, que a la ciutat hi eren en abundància. Aquests establiments de venda de carbó ara han desaparegut totalment del nostre àmbit. En la vida domèstica ja no s'usa el carbó, ni la llenya, ni per alimentar les estufes, ni els fogons de la cuina. Totes aquelles carboneries que trobàvem en totes les barriades urbanes han anat tancant. I també aquesta manca de demanda ha afectat l'estat dels boscos, que en no tenir sortida el combustible que facilitaven, no són explotats, ni tan sols es netegen, amb el consegüent perill d'incendis. Les serradures les venien els fusters. Els petits tallers de fusteria, que ara també seria difícil trobar en l'àmbit urbà, recollien i ensacaven les partícules que es desprenien en treballar la fusta. I la gent ho comprava per cremar en l'estufa o en els fogons, i també per netejar el paviment dels habitacles. La clova d'avellana venia principalment de les comarques de Tarragona, on hi ha extenses plantacions d'avellaners.
Quan es tenia estufa també s'havia de disposar d'un espai per emmagatzemar la llenya i el carbó. Els industrials que subministraven aquest material el portaven a domicili. En molts casos el traster per encabir-los es trobava apartat de l'entrada del pis, i el carboner solia deixar unes ostensibles petjades que requerien un posterior esmerat treball de neteja. A vegades aquest traster estava situat a l'exterior i cada vegada que s'havia d carregar l'estufa era necessari sortir per recollir el material. L'estufa, diàriament s'havia de netejar abans d'encendre-la. Segons com girava el vent la xemeneia rebufava i en lloc de sortir el fum a fora envaïa l'habitació on es trobava l'estufa. També les xemeneies se solien embussar, i periòdicament calia desconnectar-les i fer-ne la neteja.
Sobre l'estufa s'hi posava un pot amb aigua amb unes fulles d'eucaliptus, detall que proporcionava una agradable i saludable aroma. Especialment quan a la casa hi havia criatures petites es rodejava l'estufa amb una tanca que podia ser més o menys estètica i fins i tot luxosa. Tanca que quan convenia s'aprofitava per penjar-hi peces de roba per assecar.
D'estufes n'hi havia de moltes mides i també de variades qualitats i de millor presentació. La més luxosa era l'anomenada salamandra, que portava una finestreta que permetia veure el foc, cosa que feia la impressió de escalfar amb més eficàcia. Les estufes elèctriques, que encara més o menys s'usen, sempre han tingut la fama de gastar molt. Les que foren molt usades eren les de petroli; però empestaven escandalosament i embrutien de greix les parets i el mobiliari. Quan arribà el butà s'acollí com una gran solució. Els primers que adoptaren les estufes de butà havien de proveir-se del combustible a França. Ja hi havia ferroviaris que es dedicaven a subministrar-ne. Després ja s'organitzà la venda aquí i el sistema es generalitzà.
Per complementar aquesta terrible lluita contra el fred, en moltes cases i especialment en oficines i locals públics es cobria el sòl amb estores d'espart. Entre l'enrajolat del paviment i les parets es col·locava un llistó de fusta en el qual es fixaven, amb uns clauets, les vorades de l'estora. En començar la temporada es col·locava l'estora i entrada la primavera es retirava. En les oficines de l'administració pública es fixaven la data d'estorada i la de desestorada, dies en què en aquelles oficines no s'atenia el públic.
La presència en les cases d'estufes i estores creava un ambient característic de l'estació hivernal. El tuf del carbó, el perfum de l'eucaliptus, el crepitar dels cremalls, l'olor característica de l'espart, testimoniaven que la casa s'havia posat d'hivern.
Però tot i l'acompanyament de les estufes i de les estores, encara moltes persones passaven fred, i ho complementaven amb una bona dosi d'abrigalls, samarretes, jerseis, batins de gruixuda llana, apelfades plantofes, gorra els homes i mocador del cap les dones, estrenyecaps per dormir...
Tot això ha canviat quan s'ha generalitzat la calefacció central. Però aquesta millora tan transcendental ha anat imposant-se a poc a poc. L'any 1924 s'instal·là la calefacció en l'edifici del Carme, que era la seu de la Diputació i el Govern Civil. I també en algunes cases particulars , especialment de nova construcció; però haurien de passar molts anys fins a posar-se a l'abast de la majoria de la població, i més encara per gaudir de la comoditat de funcionament com la que ara trobem com la cosa més natural. No hi ha dubte que entre el nou sistema i els antics hi ha una gran diferència a favor de l'actual. Però encara algun nostàlgic ens recorda que sovint s'organitzava una tertúlia o una reunió familiar entorn d'un braser, d'una estufa o davant d'una llar de foc; però mai davant d'un radiador.
