Aclariments amicals a Lluís Bosch Martí

21.01.2013 | 01:00
Aclariments amicals a Lluís Bosch Martí
Aclariments amicals a Lluís Bosch Martí

Benvolgut Lluís, vull agrair-te els mots amables que has dedicat a la meva feina com a historiador de l'art. No cal dir que respecto les interpretacions que fas en el teu article, però voldria convidar-te a rellegir el text que comentes, "De transiciones, desplazamientos y reformulaciones. Arte, derogación del franquismo y mutación capitalista", publicat a la revista Brumaria, perquè m'atribueixes, segurament amb tota la bona intenció del món, algunes coses que no dic enlloc i que ni tan sols comparteixo.
Si tens la paciència de rellegir-me veuràs que no hi ha per part meva cap "lament" pels canvis de posició d'uns artistes, entre altres raons perquè aquests components diguem-ne emocionals no formen part de la meva concepció historiogràfica, sinó que he mirat d'analitzar críticament els diversos factors -artístics i extrartístics- que van propiciar un canvi de sensibilitat estètica en el complex procés que va de la derogació del franquisme a la nova institucionalitat que instaura la monarquia parlamentària.
D'altra banda, m'assignes uns mots que no he escrit -això de "l'etern retorn dels artistes a la subjectivitat, a l'art per l'art" o a un art al servei de les classes dirigents de cada època- i amb els quals, a més, estic en desacord. En primer lloc perquè aquesta expressió nietscheana no forma part del meu univers referencial i, a més, en el context en què s'empra, és errònia. No és una llei històrica que els artistes hagin de seguir una determinada direcció esteticoideològica, això seria un determinisme fatalista. Com saps perfectament, hi ha autors que s'han mantingut fidels a unes opcions crítiques o les han actualitzades, al costat d'altres que hi han renunciat o les han reformulades. O uns altres que han passat de models conservadors a plantejaments més oberts o fins i tot contrahegemònics. I, certament, podríem ampliar força més la llista de possibilitats.
En contra del que insinues, ni m'he limitat a l'estudi d'experiències col·lectives -he escrit nombroses monografies d'autors individuals-, ni a plantejaments de contestació social -he atès, per exemple, les aportacions dels pares fundadors de l'anomenada Escola d'Olot, que no destacaven precisament pel seu revolucionarisme-. I si m'he interessat per unes propostes col·lectives generades a la regió de Girona, bàsicament el grup Tint-2, ?l'ADAG o el Grup Praxis 75, ha estat per la seva rellevància artística i social, perquè van introduir plantejaments originals a les relacions entre l'art i la societat. I perquè es van interrogar sobre el paper de l'artista i les seves formes d'intervenció, així com sobre la significança politicosimbòlica de les seves pràctiques en un determinat escenari històric.
Tampoc no acabo d'entendre la pregunta retòrica que em fas al final de l'article, com si hagués qüestionat que els artistes venguin les seves obres o que siguin promoguts per centres d'art, fundacions o museus. Si pensés o hagués escrit això seria ben beneit, ja que jo mateix he treballat per a aquestes institucions i n'estic ben content. Seria tan inconseqüent i demagògic com criticar els assalariats pel fet que treballen per a empreses capitalistes. Espero haver aclarit els malentesos i demano perdó als lectors si els he avorrit amb aquestes reflexions personals.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema