El mateix dia que el tren d'alta velocitat arribava a la meva ciutat, jo sortia a velocitat alta disparat cap a un nou repte de creixement personal. Deixava enrere la meva estimada Girona, ja no tan petita i delicada. Potser per a aquesta mateixa condició de ciutat amb personalitat pròpia i parcel·lada, notava que era el moment d'escapar, de sortir al món i carregar piles contra el provincianisme enganyós. La visió real de les coses te la dóna la distància i a vegades cal fer unes passes enrere per veure el que tens, el que deixes i el que pots tornar a recuperar algun dia. És cert que culturalment, Girona és ciutat obligada. També és cert que quan es parla de punts de referència dins l'art escènic sempre surt a la llista la ciutat dels quatre rius. Però tant cert com és que a la meva ciutat hi ha una vida cultural rica per als més rics, potser trobo molt a faltar la cultura més espontània, la més quotidiana, la cultura riu i no pas la cultura de focs d'artifici, la que neix de les arrels més antigues de l'éssser humà i de les seves ganes de diversió i comunicació barrejades alhora. Sempre penso que la cultura no és cultura real si el seu recorregut de naixement és de dalt cap a baix. Si parteix del poder, del diner o dels intel·lectuals de laboratori perque després el poble s'hi apunti. En aquest cas hauríem de parlar més d'activitats escèniques d'alt nivell, de programacions de fets puntuals reconeguts arreu del món, de trobades de gent culta i marcadora de tendències: en definitiva, debats tancats, on l'oxigen de diàleg està molt enrarit i on qualsevol entrada d'aire nou és analitzat per científics egocèntrics o professors d'aules de metre quadrat. Jo defenso les expressions culturals per damunt de les programacions culturals. Aposto per la convivència respectuosa de tots els estrats de la cultura. Crec que en la barreja de voluntats i aprenentatges neix la riquesa creativa. Crec que el treball conjunt entre el que en sap amb el que comença. Crec que ningú és millor que l'altre, i crec que els camins caminats, són per compartir i no per convertir-los en petites parcel·les privades de terratinents culturals. Crec amb el que és capaç d'escombrar el seu escenari per després fer-hi la seva funció. Ara sóc en una ciutat on el caos es perfecte per a la llibertat de ser creador. La música sona a totes hores mentre la pols es posa a dins les goles de gent pobra i feliç. Teatres en petits magatzems atrotinats i venedors ambulants de llibres per les cantonades. De lluny escolto una trompeta, i a la tauleta de nit un llibre de poemes escrit per la meva nova veïna, una anònima vídua de 80 anys. Marxo a alta velocitat per retrobar-me amb la gent autèntica, la que viu sense por a l'examen o al què diran. Vaig a buscar a la gent que balla pels carrers, i canta sense complexos tot llepant un gelat tropical. Necessitava reconciliar-me amb una expressió cultural sense artificis, fruit d'un desig instintiu i no pas d'una carrera de mèrits. Seguint les passes del realisme màgic de Calders o buscant els papers de les escenografies teatrals d'en Tisner, he arribat a una ciutat sense complexos ni ganes d'agradar. On sóc? En el meu proper article ho sabran.