S'ha encunyat aquest nom, autoodi, en sentit polític, per definir l'odi d'un mateix contra la pròpia llengua i la cultura que ha mamat des de petit; és un sentiment de repugnància contra la història, el costumisme, el folklore, les tradicions de la comunitat d'origen. Significa la negació de la pròpia identitat, especialment pel que fa a la identitat nacional o cultural. Una animadversió, una profunda hostilitat i rancor exagerat vers la societat que l'ha vist néixer i on ha conviscut, fins que la vida del subjecte en un moment es torça i la llavor de l'odi i del ressentiment contra el proïsme autòcton creix dins seu.

Aquest trencament amb el propi país acostuma a ser fruit d'un disgust personal, que s'interpreta com una greu injustícia. La seva societat natural no li ha reconegut els mèrits, la grandesa, no li ha rigut les gràcies, no li ha valorat prou les seves cançons, el seu talent periodístic o literari. Per això els protagonistes de l'autoodi solen ser actors, cantants, intel·lectuals, escriptors, articulistes o comunicadors mediàtics. Clar que hi ha gent anònima, gent del carrer, que destil·la odi contra Catalunya, i no em refereixo a gent procedent de la immigració, sinó catalans de soca-rel que s'han sentit frustrats per un motiu o un altre del que ells interpreten que és el catalanisme polític. L'autoodi és renegar del passat propi, desvincular-se voluntàriament del propi context social i cultural. Desnacionalitzar-se. Negar o avergonyir-se de la seva identitat natural.

No negaré que triar una nova pàtria o cap pàtria, és un acte de llibertat i tothom té dret de exercir-la. Qualsevol persona pot deixar d'estimar el propi país i preferir-ne un altre que considera millor. Tothom té el dret de renunciar al seu origen en pensar que la vida li va fer una mala jugada en fer-lo néixer aquí i no allà. Individus que sense rancor opten per allunyar-se o viure en un exili interior són dignes d'encomi. Els admiro si disposen d'un discurs raonat que ho justifica. Res a dir. Ningú està èticament obligat a estimar el propi país, encara que sigui el dels seus avantpassats.

(Jo estimo Catalunya, però el meu amor és compatible amb l'afecte que sento per altres cultures i per altres idiomes potser més prestigiats, i per altra gent. Estimo la meva parla per la seva condició de raresa i per la inferioritat en què es troba, perquè la volen minimitzar. El català forma part de la biodiversitat lingüística en perill d'extinció).

Ara bé, quasi sempre l'autoodi es dóna en individus no lliures, sinó víctimes d'un fracàs. No han triomfat com volien, no han tingut el reconeixement social esperat, sigui del gran públic, com del del petit poblet on resideixen. Molts d'aquests han intentat fer carrera artística o periodística a Madrid, que sempre els rep d'antuvi amb els braços oberts, no obstant aviat es cansen d'ells i se'n desempalleguen, els abandonen a la seva sort. Altres més mediocres no tenen propostes laborals de l'exterior i escriuen amargats aquí de mala gana i blasmant contra tot el que té a veure amb el catalanisme i el sobiranisme. Alguns, enfonsats en un complex d'inferioritat respecte a la cultura castellana, fan mèrits malparlant de les institucions catalanes o presentant el poble català endarrerit i provincià amb l'esperança de ser recompensats.

Hi ha actualment una campanya endegada en la qual col·laboren líders d'opinió que propaguen la brama que el pacte de govern de l'Artur Mas amb ERC ha estat un greu error que pagarem car. Que el PSC, el PP i C's seguint el manual polític escampin la idea que no cal ser un país sobirà, és natural, però altres també alegrement s'hi han afegit sense cap argument, moguts per la por, el ressentiment personal o l'egoisme, i ens conviden a recapacitar tot insinuant que prendrem mal si avancem per la senda sobiranista, puix segons ells en Mas no ha interpretat bé la voluntat popular manifestada el 25-N, ha fracassat i ara és un presoner d'en Junqueras. Alguns periodistes i intel·lectuals insulten el president Mas sistemàticament; el difamen sense mai aportar proves tot limitant-se a dir que estan molt ben informats perquè tenen amics molt importants. És sospitós i amoïnós quan el periodista no cita les fonts i parla de gent sense anomenar-la per fer-se l'interessant.

Avui és un dia important, tanmateix planegen molts interrogants. El president Artur Mas presentarà al Parlament de Catalunya una proposta sobre el dret a decidir. Aquest dret incomoda alguns i n'alegra uns altres. Uns catalans volen decidir. No obstant els que s'hi oposen a fi de mantenir l'actual statu quo han decidit no deixar decidir als que sí ho volen fer perquè temen que decideixin el que ells no volen que es decideixi.

Fou feixuc i avorrit el període de l'Estatut, que un cop votat va ser podat. Allò va provocar cadàvers polítics, igual succeirà en aquest procés cap a l'estat propi. Cap on s'inclinarà la història? Uns donen en Mas per amortitzat políticament, acompanyat pel pinyol dur convergent (el risc de perdre el cabal polític), altres, en canvi -això depèn de quin diari llegeixis o del circuit social on et mous- donen per acabada la trajectòria política d'en Navarro. De moment la situació no afecta el PP ni C's perquè mantenen la coherència ideològica, mentre que l'ambigu PSC vol trobar un espai central i equidistant del PP i de C's, com de CiU, ERC, però estan davant un dilema: sí o no a la consulta. Cerca una entelèquia. Tampoc sé si alguns d'Unió, sota la batuta d'en Duran, s'atreviran a fer el que volen fer. Déu meu, les coses que veurem.