Per començar citaré la font, Diari de Girona, que al seu torn en citava una altra, El País. En definitiva, la notícia deia així: "Un exdiputat del Partit Popular admet que es pagaven sobresous a dirigents". I a sota, amb lletres més petites: "Jorge Trías Sagnier confessa a El País que es lliuraven sobres de fins a 10.000 euros a alguns càrrecs de la cúpula". Bé, com que començo a ser una mica antic he multiplicat 10.000 euros per 167 i em surt 1.670.000 pessetes. Ei, no em diran que no ha estat un gran invent, això de l'euro. Fixin-se quina comoditat no suposa, a l'hora de pagar sobresous a dirigents o a alguns càrrecs de la cúpula (en aquest cas presumptament del PP), posar 10.000 euros dins d'un sobre i avall. S'imaginen la feinada que tenien abans al despatx d'en Bárcenas fent sobres d'1.670.000 pessetes?

Però, reprenent el fil, i per citar tota la notícia: "L'exdiputat del PP Jorge Trías Sagnier admet en un article que publica aquest dilluns El País que es lliuraven sobres de fins a 10.000 euros a alguns dirigents del partit com a complement del sou, que variava en funció "dels càrrecs i la responsabilitat". Així mateix, manifesta que els tresorers portaven una "comptabilitat B de les donacions personificades i anònimes i de a qui i a quins menesters es destinaven aquests diners". A més, TríasSagnier, que exerceix d'advocat actualment, demana explicacions a Mariano Rajoy i a José María Aznar, i també a Francisco Álvarez-Cascos, Ángel Acebes, Javier Arenas i María Dolores de Cospedal. Trías Sagnier, que va ser diputat popular en la legislatura 1996-2000, manifesta que el finançament irregular ve de lluny i que "no s'ha volgut" resoldre, tot i que s'hauria pogut fer. Considera que ja no és temps de lamentacions, sinó d'explicacions, i les demana als qui han tingut les màximes responsabilitat dins del PP, a més de a Luis Bárcenas...". Hi ha un paràgraf final, però considero que ja n'hi ha prou fins aquí.

Dit tot això, però, crec que caldria deixar clar que si aquesta gent, en aquest cas dirigents, càrrecs de la cúpula, o com en vulgui dir, fossin ciutadans no pas cridats per una experiència religiosa, sinó per una mena d'experiència social, és a dir, de treball desinteressat envers la societat, llavors sí que caldria ajudar-los d'alguna manera. No sé, ara mateix penso en els 400 euros que reben els qui s'han quedat sense la prestació d'atur, o en el salari mínim interprofessional (que a l'Estat espanyol és molt baix). Però resulta que en la majoria dels casos aquests dirigents, càrrecs de la cúpula o responsables, cobren molt, moltíssim, fins i tot massa, i de diferents llocs i per diferents conceptes. Per exemple, i continuant dins del PP, la morterada que cobra María Dolores de Cospedal, o Ana Botella, alcaldessa de Madrid i esposa d'Aznar (que es veu que ara treballa a Endesa; però no pas d'electricista, sinó d'assessor, per 200.000 euros anuals).

Ara bé, aquesta ànsia d'enriquiment popular (em refereixo al partit i no pas al poble) s'entendria, més o menys, d'alguna manera, fins a cert punt, si tota aquesta trepa de presumptes les haguessin passat magres durant la dictadura franquista. No sé si m'explico. Seria com aquell descamisat que ha passat gana durant força temps i que tot de cop es troba dins d'un rebost ple a vessar de tota mena de xarcuteria de primera qualitat. S'imaginen el tip de menjar que es faria? Però paradoxalment no és pas el cas, perquè en la majoria de casos tota aquesta patuleia de presumptes vénen de famílies franquistes que durant la dictadura i la transició, per dir-ho d'alguna manera, no els va faltar mai de res.

I quan dic "de res" em refereixo als millors endolls o col·locacions, els sous més alts, la millor formació, els millors col·legis privats, els barris més exclusius, els pisos més grans... En definitiva, la millor vida i privilegis per millorar-la i perpetuar-la. Es podria afirmar que aquests fills o néts de franquistes van veure alterada d'alguna manera la seva qualitat de vida i de costums (adquirits per dret de conquesta) durant la transició i la democràcia? De cap manera! Al contrari, Aznar va ser el primer que va tenir la barra de vendre als seus amics (sovint per quatre quartos) empreses públiques que fins llavors ningú havia gosat ni tocar (ni en dictadura ni en democràcia). Com per exemple Telefónica o Endesa, entre moltes altres.

Si a tot això hi afegim que des de fa més de tres dècades tant el PP com el PSOE governen tenint present que quan els seus presidents, ministres i càrrecs perdin les seves poltrones entraran a formar part del grup d'assessors que tenen les grans empreses espanyoles, home, què volen que els digui. O sigui, poden enganyar algú actualment? Bé, pels resultats de les darreres eleccions espanyoles sembla ser que sí. Ei, i crec que ho continuaran fent durant força temps. Endevinen per què? Doncs perquè aquest escàndol també es taparà o la seva investigació i encausament es perllongaran en el temps fins que passin 10 anys i tot plegat prescrigui.

Finalment, queda algú a Catalunya (excepte unionistes, alguns molt ben pagats) que un cop vist què és la política espanyola encara vulgui formar part d'un Estat afectat de corrupció estructural?