El Parlament de Catalunya va aprovar dimecres amb el vot favorable de 85 dels seus 135 membres una declaració de sobirania en què s'afirma que el poble català és un "subjecte polític i jurídic sobirà" i que com a tal té dret a decidir el seu futur, dret que ha de poder exercir mitjançant una consulta. La sessió va tenir aspectes que grinyolen: dels problemes de disciplina de vot del PSC a l'actitud del PP de marxar abruptament i passant per la crisi oberta el dia abans a CiU, però el cert és que la resolució va ser aprovada pel primer, segon i cinquè grups parlamentaris, que suposen el 63% de la cambra i el 55% dels vots populars emesos a les eleccions del passat mes de novembre, i va rebre el vot contrari del 30% de la cambra, dels partits que representen el 31% dels votants. La votació obre algunes incerteses, com el futur del PSC, en plena revolta interna, però també presenta una certesa clara: una majoria absoluta del Parlament, representant una majoria absoluta dels votants, declara el caràcter sobirà de Catalunya, i aquest fet polític que no es pot ignorar, menysprear o negar només amb arguments de legalitat vigent, perquè la font darrera de la legalitat democràtica és la voluntat popular, i som davant un signe clar de desajustament. La declaració d'abans-d'ahir no converteix Catalunya en una nació sobirana, perquè li caldria ser reconeguda com a tal, però expressa una voluntat que, en lògica democràtica, ha de conduir a obrir un procés de diàleg franc entre les institucions catalanes i les de l'Estat. Totes dues bandes s'equivocarien si volguessin negar la realitat: els uns, fent veure que les declaracions totes soles canvien la realitat, i els altres, simulant que les voluntats populars poden ser ignorades. Tals actituds serien no només errònies sinó perjudicials per a la convivència i lesives per a la credibilitat de les institucions. Per al progrés del diàleg caldran també grans dosis d'empatia, aquest difícil art de posar-se en el lloc de l'altre per comprendre les seves aspiracions i dificultats. I en tot cas serà necessari vèncer un cop i un altre la temptació d'aixecar-se de la taula, de sortir donant un cop de porta i dient: "Amb aquests no hi ha res a fer". És clar que si tot acaba amb una consulta no vinculant en què es pugui votar amb setze anys, potser no cal perdre el temps.