la manifestació de l'11-S a Catalunya va demostrar que l'eix del catalanisme es desplaçava cap a la independència. Artur Mas va donar un pas endavant excitat per l'eclosió del carrer i emparat en els sondejos del CEO (Centre d'Estudis d'Opinió) i del CIS, que descrivien l'efervescència sobiranista. La seva estratègia va fracassar perquè en el seu procés accelerat per monopolitzar el "nou esperit" va concentrar els temps en lloc de dilatar-los. I perquè la seva sobreactuació messiànica i el seu "menyspreu" per la conjuntura social van acabar castigant-lo. Però les eleccions van provar allò que l'11-S havia manifestat: el vot catalanista gravitava sobre un nou nucli i virava cap a la independència. I qui més genuïnament encarna a Catalunya el sobiranisme és Esquerra Republicana. Els vots dels dos aliats fronterers, el transvasament dels quals és evident elecció rere elecció, van decidir emigrar cap a ERC. El mateix cos sociològic, el mateix magma amb una altra implicació política i la constatació de l'escorça independentista. És el que hi ha.

La sèrie de sondejos emanats del CEO mostraven la tendència i la mutació poc dissimulada dels últims anys. De la mateixa manera, els estudis del CIS reflectien aquest trànsit. Un estudi del sociòleg Alberto Penadés il·lumina i concreta les translacions. "L'estranyament subjectiu respecte d'Espanya sembla més gran que la preferència per la separació; és fàcil preveure que això mudi de manera difícil de resoldre", assegura. La lectura de les sèries de Penadés indiquen que existeix encara una massa social a Catalunya que prefereix un major autogovern, però és la independència la que pot elevar-se si el canvi de l'opinió pública catalana "segueix pel mateix curs que en els últims anys". Els grups socials passius -els menys nacionalistes- han canviat, alterant l'equilibri emocional sobre la pulsió identitària. Fins al 2010, la "identitat exclusivament catalana" era compartida per un 40% dels catalans. El ciutadà mitjà deia sentir-se tan català com espanyol. La identitat espanyola o només espanyola oscil·lava entorn del 20%. El novembre de 2012, no obstant això, la suma de les respostes del ciutadà mig sobre si se sentia "més aviat català" i "només català" va créixer deu punts i les opcions sobre la identitat espanyola es trobaven sota mínims històrics. En dos anys, diu Penadés, "una fracció moderada, però insòlita, de catalans semblen haver canviat la seva elecció, en un sentit catalanista". Els nacionalistes catalans van passar d'un 32% el 2010 a un 43% el 2012.

De la mateixa manera, el sentiment independentista, formulat pel CIS en el sentit que es "reconegués el dret de les nacionalitats a convertir-se en Estats independientes" s'ha duplicat els últims cinc anys. Tot i així, el federalisme seria l'element preferit per la majoria dels catalans enfront de l'opció independentista. De la política -que té capacitat per obrar nous sentiments- en depèn que l'eix es desviï cap a una o una altra part, a més dels interessos de cada grup social.

Penadés certifica una polarització en les preferències constitucionals. (En un altre sentit, l'investigador Jordi Muñoz, de la Universitat Autònoma de Barcelona, assenyala en la seva tesi doctoral que la Constitució ha passat a ser el mite fundador de la nova identitat espanyola substituint referents clàssics del paisatge escolar franquista, com Covadonga, la Reconquesta o els Reis Catòlics).

En tot cas, a l'interior dels estrats socials catalans també es detecten grans variacions. La classe mitjana i alta a Catalunya ha incrementat el seu estranyament amb Espanya. I l'alta burgesia catalana ha estat el refugi de l'"ànima catalana" abans que explosionés en la Renaixença. La preferència pel dret a la independència l'expressen el 62% dels fills de pares catalans. El 2010, eren només el 41%.

Penadés conclou: "Tot avança molts passos per darrere del que la persuasió ideològica nacionalista dóna per suposat, ja que el rebuig a la identitat espanyola segueix sent minoritari, però marxa depresa".

En aquesta "persuasió ideològica" també s'ha d'incloure el Govern. La política és diàleg. I no hi ha reconeixement mutu, l'única via d'entesa. A més, què proposa el Govern? Quina és la seva estratègia? Deixar que les coses succeeixin perquè sí, segons Rajoy? Provocar una fractura com pretén Aznar? Cada vegada que Wert, poso per cas, obre la boca, eleva la temperatura de la consciència sobiranista. Els nacionalismes creixen per reacció. I no cal desatendre la idea que el desequilibri social derivat de la catàstrofe econòmica hagi desplaçat l'estructura sociològica identitària a Catalunya. Produeix la independència esperança enfront de la desesperació ciutadana?