o fa pas gaire que es va inaugurar a bombo i plateret la línia ferroviària del tren d'alta velocitat (TAV) entre Barcelona, Girona i Figueres. Les més altes autoritats de l'Estat espanyol i de la Generalitat de Catalunya escenificaren de manera solemne un gran triomf assolit per les respectives administracions públiques actuants. Allò que van dir sembla ser que és allò que quedava bé de dir al bell mig del triomf de la velocitat i la modernitat.

Ara bé, tot observant la crua realitat al seu voltant, em voleteja pel cap la idea que, ans al contrari, estaven escenificant -tal vegada sense adonar-se'n- un gran fracàs. La pressa del Govern d'en Rajoy per tal d'inaugurar un servei ferroviari endarrerit des de fa molt de temps no fa res més que demostrar que, d'una manera tàcita, reconeixen la seva impotència per portar a bon terme tot el projecte inicial del TAV.

Penso que el TAV no hem de jutjar-lo com si es tractés d'un tren de mitja distància o rodalies; a causa precisament de la seva alta velocitat, és un tren de llarga distància. I precisament aquí rau, segons el meu parer, el gran fracàs d'aquesta solemne inauguració. Després d'una pila d'anys i un munt de diners esmerçats, els governants de torn no han estat capaços de fer arribar, d'una volada, i en el temps previst, el TAV des de Barcelona fins a París. I, a més a més, al bell mig del trajecte han deixat un paisatge desolador d'obres a mig fer. On està l'estació de la Sagrera que devia estar enllestida fa anys i panys? On està la magnífica estació nova de Girona? On està aquella promesa millora urbanística a la ciutat gironina a causa de la supressió de les vies elevades del tren convencional? És una infraestructura ferroviària que està condemnada a la provisionalitat.

L'enllaç de l'estació de tren convencional per tal d'anar a pujar al TAV s'ha solucionat amb un passadís tapat amb unes parets opaques, no fos cas que els viatgers s'adonin amb els seus propis ulls que gai?rebé tot està per fer. D'una manera alegre s'havia posat data de caducitat a les molèsties causades per les obres als veïns de la zona; eren unes molèsties provisionals. Tot i així s'està demostrant que la política d'austeritat que el Govern d'en Rajoy, sota les recomanacions de Brussel·les dictades pel Govern alemany, està convertint la provisionalitat en quelcom permanent.

Ens prometeren que les retallades en serveis socials serien provisionals, que les pujades d'impostos serien provisionals (després d'afirmar en campanya electoral que mai els pujarien), que el gran sacrifici que exigien a la ciutadania seria tanmateix provisional; però la realitat fa palès que la inicial provisionalitat poc a poc s'ha transformat en permanent. Els nostres governants -els d'ara i els d'abans- han omplert el país d'obres a mig fer, perquè pensaven que uns creixents ingressos conjunturals provinents del boom immobiliari esdevindrien estructurals, és a dir, inacabables en el temps; i ara tots plegats estem patint les conseqüències d'aquell greu error i d'aquella bogeria originada per una avarícia col·lectiva. No van saber aturar-ho tot a temps, ni tan sols van saber aturar a temps les corrupteles polítiques al voltant d'allò que es va anomenar com el "gran pelotazo". Massa sobres i sobresous! Ara el país s'empobreix a tota brida, a tanta velocitat com la que assoleix aquest TAV. Tal vegada s'ha inaugurat precisament ara perquè no ens doni temps a veure-ho. Qui sap!