qui ens trinxa els estalvis

 
qui ens trinxa els estalvis
qui ens trinxa els estalvis  

"Les nostres hipoteques no estan ensorrant el país;
si de cas, ensorren les nostres economies familiars"

XAVIER DOMÈNECH Que no tornin a dir-nos que la culpa de la crisi és que els consumidors vam contractar massivament hipoteques que no podíem pagar, i que per això les caixes d'estalvis s'han arruïnat i el Govern les ha de rescatar amb els diners dels contribuents. Potser sí que els consumidors no vam veure venir els perills d'hipotecar-se en temps de bonança, però encara som els que més complim. Les nostres hipoteques no estan ensorrant el país; si de cas, ensorren les nostres economies familiars.
Malgrat la preocupació social pel drama dels desnonaments, les darreres xifres indiquen que la morositat de les hipoteques per comprar habitatge està en el 3,4 %. Són sis dècimes més que un any abans, però és una xifra molt menor que la de la morositat general que pateix el sistema financer i que se situa en l'11,3 %. Insistim: no són les nostres hipoteques les que enfonsen el país. No ho són, perquè en el 96,6 % dels casos les paguem religiosament. I si ho fem, no és perquè siguem així de bones persones, sinó perquè deixar de pagar la hipoteca significa quedar-te sense sostre i moltes desgràcies més: et poden embargar tot el que et trobin, inclosa la part del sou que passi del salari mínim, i empaitaran també aquells familiars que van tenir la mala idea d'avalar-te. Davant un panorama tan dantesc, renunciem al que sigui per continuar pagant les quotes. Llavors, quina és l'arrel del problema? Per què es diu que el totxo ha enfonsat les caixes? Doncs perquè, segons les darreres xifres, la morositat dels promotors immobiliaris s'ha situat en el 30,3 %. Nou vegades més que els impagaments dels particulars. I gairebé el triple que la taxa global de morositat que pateixen les entitats financeres. Queda molt clar que aquesta taxa global no és culpa dels consumidors, sinó dels promotors immobiliaris. Dels seus excessos, de les seves aventures, de la imprudència d'engegar promocions noves quan ja era evident la saturació del mercat. I de la imprudència de les entitats financeres que els van deixar els diners. I del Banc d'Espanya, que va mirar cap a una altra banda, i dels governs de torn que només pensaven a treure profit electoral de la bonança artificial.
Entre els uns i els altres han fet que avui els nostres habitatges, que és com dir els nostres estalvis, valguin la meitat que fa cinc anys. Però continuem pagant-los. Quin remei. I encara insisteixen a donar la culpa als ciutadans? Quina cara més dura.

Enllaços recomanats: Premis cinema