Sovint he explicat en aquest espai que la crisi econòmica mundial té el seu origen en els efectes de la mundialització, en la transferència de riquesa des dels països desenvolupats cap als països més pobres. Aquest mecanisme és alhora bo per a la humanitat i fatal per a molts individus. La mundialització provoca que el conjunt de països pobres surtin de la pobresa, mentre que a l'altre costat, en els països transferidors de la riquesa, augmenta la desigualtat entre els seus habitants.

Al món la desigualtat del nivell de vida és considerable: els més pobres són comparables amb els d'Etiòpia, mentre que els més rics són comparables als rics americans. Fa 20 anys la diferència entre el 10% dels més rics i el 10% dels més pobres era de 100 vegades els seus ingressos. Avui aquesta diferència només ha disminuït a 90 vegades. Uns 600 milions de persones només disposen de 300 €/any, mentre que els 600 milions més rics tenen un nivell de vida de 27.000 €.

Continuant amb la descripció de la desigualtat mundial, el 2005 el nombre de persones vivint amb menys d'1 €/dia era de 1.400 milions, un 20% de la població mundial. Si agafem un nivell de pobresa de 2 €/dia el nombre de persones al món és de 3.000 milions, la meitat de la humanitat. El progrés econòmic avui domina el creixement demogràfic per primera vegada després de la revolució industrial: des de 1990 el nombre de pobres ha baixat en 500 milions de persones.

Els factors determinants del creixement econòmic són la innovació tecnològica, la millora en organització, l'acumulació de factors de producció com equipaments i infraestructures, l'educació, la formació de la mà d'obra i el coneixement tecnicocientífic. L'extensió de les exportacions permesa per la mundialització dels intercanvis, amb l'ajuda de les inversions estrangeres, ha estat un factor potent de desenvolupament, que ha permès una transferència de llocs de treball agrícoles, menys remunerats, cap a llocs de treball industrials, més ben pagats.

Llavors, si la mundialització ha augmentat en gran proporció l'intercanvi comercial, que és teòricament un factor de creixement econòmic global, per què aquest efecte té com a contrapartida l'augment de la desigualtat en els països desenvolupats?

En primer lloc perquè l'obertura de les transaccions internacionals ha pressionat a la baixa els salaris dels llocs menys qualificats amb una competència directa amb la mà d'obra més barata de les economies emergents, mentre que al mateix temps augmenta els guanys i la remuneració del capital i del treball més qualificat que es troba fora de la competència (cas d'Alemanya). Això ha afectat primer els productes més banals, diríem d'artesania, per tocar no gaire més tard productes industrials senzills, acabant per afectar la totalitat del teixit industrial. Com que la percepció de l'afectació no ha estat clara en el primer moment (encara no ho és per molta gent) el resultat ha estat el tancament de molts llocs de treball, veient com l'economia no podia crear teixit nou amb prou velocitat per compensar la pèrdua.

El cas d'Espanya és més punyent perquè durant deu anys s'havia amagat aquesta pèrdua amb el sector de la construcció fins que va petar. Ara la realitat fa aflorar la pèrdua de teixit industrial durant aquest temps, amb un 30% de deperdició.

En casos de dècades anteriors aquestes desigualtats es compensaven mitjançant transferències dels pressupostos públics, però ara no és possible.

La segona causa és la desaparició de la fiscalitat repartidora. A partir de mitjans dels anys 1980 el món occidental havia canviat radicalment la fiscalitat dels més rics. Els EUA van abaixar els valors màxims marginals dels seus impostos, del 70% al 40%, amb Reagan. Anglaterra va passar del 83% al 60% amb Thatcher, compensant-ho amb una puja de l'IVA del 6 al 15%. Durant els anys 1986 al 2002 tots els països desenvolupats van fer el mateix. Avui aquesta desfiscalització dels més rics és encara més forta pel fet que aquestes rendes tenen mecanismes per esmunyir-se de la recaptació dels països on resideixen, transferint el capital a través de societats intermediàries a paradisos fiscals. A aquesta tendència s'hi ha afegit la fiscalitat de les grans empreses, que fan servir els mateixos mecanismes per no pagar impostos de beneficis en els països on operen.

La tercera causa és la disminució de les bases de recaptació de l'economia per l'augment de la competència. Així, si la competència i la innovació abaixen els preus al consumidor, la conseqüència són menys ingressos per a l'administració via IVA. Però el mateix efecte pressiona sobre menys rendiments de capital i menys ingressos salarials que alhora comporten menys ingressos fiscals i socials.

El resultat de tot plegat és que la nostra societat es troba davant un augment de la desigualtat que, per primera vegada des de la revolució industrial, no es podrà compensar a través dels pressupostos de l'administració. Una equació complexa que requerirà molt coneixement per resoldre-la.