NOSALTRES NO vam robar

 
NOSALTRES NO vam robar
NOSALTRES NO vam robar  

DANIEL CAPÓ Si vostè i jo, estimat lector, fóssim citats per un hipotètic tribunal per enjudiciar el nostre grau de responsabilitat en l'esclat de la crisi, és probable que se'ns considerés culpables d'algun delicte menor. Segurament vam signar hipoteques per damunt de la nostra capacitat econòmica, diners fàcils que ens van permetre comprar una casa, presumir d'estatus, accedir a cotxes de gamma alta i acabar acostumant-nos a la suavitat del filet en lloc de la tibantor del bistec. Amb més o menys intensitat tots vam cedir a la voràgine consumista, incitats pels bancs, la publicitat, l'enlluernament de la bombolla i el desenfrenament -com a way of life- dels nou-rics. Per descomptat que vam cometre altres pecats venials: potser ens podríem haver format millor o haver estat més productius i es pot pensar que vam ser poc cauts amb la classe política, en aplaudir els seus exabruptes partidistes i aquesta posa de senyors feudals, amb cotxe oficial i dons a manera d'opi per al poble. De tant en tant, apareixia algun jutge de l'audiència nacional o un fiscal anticorrupció que aplicava el tractament passat de moda de la sagnia -lleugera, això sí- en algun dels òrgans infectats del sistema per facilitar la regeneració. Aquest succedani de la cirurgia ens va fer suposar que les institucions vetllaven pel benestar comú, ja que la democràcia espanyola era jove i vigorosa, no envellida ni corrupta com la resta de països mediterranis. Felipe González tractava amb Kohl i Mitterrand; Aznar complimentava Bush i a Blair; la modernitat s'escrivia a Barcelona -els millors Jocs Olímpics, el millor disseny, la millor Escola d'Arquitectura...- i el cinema espanyol era admirat a Hollywood, amb Almodóvar convertit en el Woody Allen europeu. Imaginàvem viure en el millor dels mons possibles: Roland Garros era terra espanyola, així com el Tour; la Champions, vedat del Madrid i del Barça; Ferran Adrià, l'enveja dels gurmets més selectes. Per a pintor universal en teníem prou amb Miquel Barceló i en els dominis de Telefónica no es ponia el sol. Em parlen de dèficit públic? Rato+Solbes ens garantien el superàvit. Quilòmetres d'AVE? Que no en faltin.
Sospito que el nostre principal error va ser acceptar-ho tot de manera acrítica, sense distingir el gra de la palla, la veritat de la mentida. Vam creure que una petita dosi de corrupció actuava de lubrificant social, ja que molts se'n beneficiaven. Vam creure haver descobert l'arcà del creixement econòmic, encara que ningú sabés explicar molt bé en què consistia, ni tan sols Rodrigo Rato com es va revelar anys més tard. El fracàs escolar, la televisió escombraria, la deslocalització industrial, la precarietat en l'ocupació, les multinacionals alletades pel BOE, el seguit de privilegis d'alguns sectors professionals, l'evident enriquiment (ara sabem que il·lícit) de molts polítics... tot això tenia lloc sense que aparentment ens afectés, com si no volguéssim veure la realitat o no fóssim capaços d'interpretar-la. Si l'hipotètic tribunal que ens ha citat fos just, sentenciaria que, en efecte, la nostra culpa es va dir ignorància, laxitud, nouriquisme... Però també reconeixeria que només vam ser soldats de tropa, víctimes d'una intoxicació general molt més greu i perniciosa. Vull dir que nosaltres no vam robar.
Altres, en canvi, ho van fer de manera sistemàtica, pervertint l'ordre institucional i l'estructura moral de la nació. Els movia la cobdícia; estaven embriagats pels seus propis deliris de grandesa, mancats de la més mínima decència. La bogeria de les elits és una història tan antiga com la humanitat. També les conseqüències de la seva arrogància. Sorprèn que no hagin demanat perdó i que continuïn repetint les seves mentides, compostos d'altivesa i supèrbia. Durant la Transició, Suárez va haver de dinamitar des de dins el Movimiento per donar pas a la democràcia. Va ser una voladura controlada, plena de riscos d'involució. Em temo que, si ara no passa alguna cosa similar, la casta derivarà en el populisme, que és el mateix però encara pitjor. I la boira es farà llavors encara més espessa.

Enllaços recomanats: Premis cinema