La fotografia d'en Mas, Junqueras i Herrera en el Parlament de Catalunya necessitava de moltes dosis de Photosop per tal de fer-la creïble o mínimament encisadora. En aquest nou tripartit del dret a decidir, mentre el líder d'ICV semblava espantat i preguntant-se on s'havia ficat, en Mas anava a remolc per tal de salvar el cul, mentre en Junqueras era l'autèntic guanyador, la qual cosa no podia disimular.
ERC, amb mig milió de vots, imposa les seves tesis com si gaudís de majoria absoluta. Fa anar de corcoll una federació de CiU que ja només pot fer seguidisme a causa de les seves pròpies contradiccions, malgrat les declaracions d'en Duran i Lleida, que necessita qualsevol estirabot per tal d'allunyar-se del cas de finançament irregular del seu partit. Per la seva banda, ICV, com sempre, defensa uns posicionaments totalment al marge de la realitat catalana.
Tot plegat, un autèntic embolic, un joc de despropòsits que només pretén tenir el personal entretingut, mentre els casos de corrupció es generalitzen a Catalunya i els nostres polítics són incapaços de prendre cap mesura en favor de la transparència en el tema del finançament dels partits.
Artur Mas ha encetat una deriva independentista que només té com a objectiu salvar-se ell personalment i cremar els darrers trumfos que li resten davant de la incredulitat de la majoria dels seus votants, molts d'ells pertanyents a la burgesia barcelonina o al camp rural. Aquesta estratègia només beneficia una ERC que acaba de sortir de l'UCI però que creix des del 25-N aprofitant-se del desori convergent. La mossegada pot ser -com apuntava El Periódico- d'unes dimensions incalculables a hores d'ara i a les municipals ja es podria veure com cauen molts alcaldes de CiU que van aprofitar la crisi socialista per ocupar el poder local.
La lectura dels darrers resultats electorals no oferia dubtes, però en Mas no els va voler interpretar atès que demanava una majoria excepcional que volia dir la majoria absoluta i en lloc d'assolir-la va passar de 62 a 50 diputats. Descartada l'opció de dimitir, ha optat per un camí d'enfrontament amb l'Estat que no porta enlloc. Ni tan sols rèdit electoral perquè el vot dels emprenyats, el vot anti-Madrid, se'n va majoritàriament cap a ERC, la qual cosa no havia passat mai en les èpoques del president Pujol.
I és així com s'ha vist obligat a formar un govern de llepacrestes, els integrants del qual, llevat d'un parell d'excepcions, només tenen el mèrit d'haver treballat a la seu ara embargada de Convergència del carrer Còrsega o de fer proclames independentistes, això sí des dels cotxes oficials de la Generalitat de Catalunya.
El futur és incert, sense rumb i amb una societat dividida que ja s'ha traslladat en el si dels partits polítics o si no que ho preguntin als socialistes i als seus diputats díscols de la branca catalanista o a algun dirigent d'UDC que no comparteix en absolut les tesis dels seus socis. I mentre enceten el camí cap a la independència, el seu líder és a Xile encapçalant la delegació parlamentària espanyola. Per llogar-hi cadires, de debò.
Quan tenim un país amb vuit cents mil aturats, amb la població desmotivada i amb molta gent que no arriba a finals de mes, els nostres representants democràtics ens venen amb sopars de duro. Pobra Catalunya!
