LA DINÀMICA DE LA SOCIETAT CATALANA

 
LA DINÀMICA DE LA SOCIETAT CATALANA
LA DINÀMICA DE LA SOCIETAT CATALANA  

"Això precisament és el que li ha passat al PSC-PSOE, s'ha vist obligat a decidir-se per una de les ànimes en litigi. El resultat és que han optat per l'espanyolista"

JORDI BERRIO El resultat de la votació que es va fer dimecres passat al Parlament té una transcendència innegable i potser, fins i tot, històrica. Hi va haver una majoria clara i contundent, per bé que no absoluta, a favor del dret a decidir. Les forces polítiques centrals de l'arc parlamentari, Convergència i Unió, Esquerra Republicana i Iniciativa per Catalunya, van sumar els seus vots per aprovar una proposta que havien pactat prèviament. La resolució que es va prendre, potser no tindrà força legal dins el marc tan caòtic i discutible del sistema constitucional espanyol, però és una passa necessària pel camí que han decidit de seguir els polítics que volen fer realitat el mandat popular que han rebut.
El fet és que, tingui o no força legal, sigui o no sigui acceptat pel sistema polític espanyol, el que succeí a la cambra catalana, en la mesura que respongui a la voluntat popular majoritària, obre un procés que no tindrà aturador. I això ens porta al fet indiscutible que res ja no serà com abans. El recorregut que ens ha de conduir cap a l'aconseguiment de la plena sobirania serà molt difícil de seguir; els poderosos enemics exteriors i també interiors posaran bastons a les rodes, tant com podran. Ningú no pot dubtar que l'Estat espanyol utilitzarà tots els recursos que estiguin al seu abast: els que són confessables i els que no, sense cap mena d'escrúpol democràtic, per tal de fer fracassar el procés. Però no hi podran fer res, si el poble manté la ferma voluntat de seguir avançant per aquest camí. A més, la societat catalana té la sort d'estar liderada per dos personatges d'una gran vàlua personal. El president Artur Mas i el cap d'Esquerra Republicana Oriol Junqueras mantenen unes posicions d'ètica política admirables, que el conjunt de la societat catalana, que comunament és molt crítica amb els seus polítics, hauria de saber valorar.
Però, és clar, les coses és molt difícil que vagin del tot bé. Als vots favorables a la proposta de sobirania hi faltaven els del PSC, un partit que, fins fa poc, havia estat una base sòlida per tal del mantenir l'equilibri entre els nous i els antics catalans, i per a la construcció del que volia ser una opció d'esquerres majoritària que proporcionés unitat al País.
Hem de recordar que el PSC va néixer com un partit català que defensava el dret a l'autodeterminació dels pobles. I també, que l'any 1977 es va federar amb el PSOE i que, des de llavors, va tenir dues ànimes contradictòries que lluitaven entre elles, la qual cosa feia inevitable que, a la llarga, una se sobreposés a l'altra. El refrany popular ja ho diu, "no es pot repicar i anar a la processó". En el transcurs dels darrers trenta anys s'han produït tot un conjunt de contradiccions que han obligat els parlamentaris socialistes a votar diferent a Barcelona que a Madrid, o a fer suport, decididament, a iniciatives que anaven en contra dels interessos catalans i valencians. Un exemple recent el tenim en la votació que van fer els diputats del partit encapçalats per Carme Chacón a favor del corredor ferroviari central.
Les ànimes catalana i espanyola, es miri com es miri, segueixen vies diferents que obliguen a fer difícils equilibris, si és que algú es vol mantenir a cavall de totes dues. El problema és que arriba un moment que els camins es creuen; i llavors, quan un topa amb una cruïlla, es veu obligat de decidir quina és la direcció que vol emprendre i cap a on vol anar. I això precisament és el que li ha passat al PSC-PSOE, s'ha vist obligat a decidir-se per una de les ànimes en litigi. El resultat és que han optat per l'espanyolista i, a partir d'ara, amb el nom que sigui, tindrem el PSOE a Catalunya, la qual cosa és el que, precisament, es volgué evitar l'any 1977. L'objectiu clar i primordial d'en Pere Navarro i els seus és que els socialistes reconquereixin el govern a Madrid i una tal cosa difícilment es pot aconseguir amb un PSC associat amb les forces sobiranistes majoritàries que hi ha a Catalunya. El problema que tindrà aquesta formació és que, a partir d'ara, se les haurà d'heure amb Ciutadans i el PP, la qual cosa reforçarà el seu color espanyolista, però diluirà l'opció d'esquerres que pugui conservar. La incògnita que presenta l'aposta que fa el sector espanyolista del PSC consistirà a saber com la rebran els electors que fins ara, en nombre progressivament minvant, li han donat suport. Es convertiran en la primera força unitarista, desbancant el PP i els Ciutadans, o bé, acabaran essent un partit marginal? Resulta difícil de preveure-ho, el que sí que es pot afirmar és que han abandonat el procés majoritari de la societat catalana que pretén portar el País cap a la plena sobirania.
Tot l'enrenou que coneix el sistema de partits és una mostra que la societat catalana es manté viva i en una transformació notable per no dir espectacular. A cada elecció hi ha canvis en la composició del Parlament; perden força les opcions que fins ara eren majoritàries i apareixen nous partits. És d'esperar que tota aquesta dinàmica ens condueixi cap a una situació millor que l'actual.

Enllaços recomanats: Premis cinema