´Fringe´

 
´Fringe´
´Fringe´  

PEP PRIETO Fringe s'ha acabat. Però a diferència d'altres addiccions televisives com Lost, House24, en tractar-se d'una sèrie de culte, de degustació minoritària, la seva liquidació no la pots socialitzar amb la intensitat necessària. Com que els seus responsables van decidir, a partir de la tercera temporada, que els girs narratius requerien de la màxima complicitat de l'espectador, en tant que aquest havia de donar un crèdit inusual a la suspensió d'incredulitat, ser fan de Fringe era un acte de fe. Fins al punt que els seus seguidors s'han sentit una mica sols defensant les inesgotables possibilitats dels universos paral·lels, de la dissolució de les fronteres temporals i, per descomptat, de la feliç idea que tots tenim una versió alternativa de nosaltres mateixos en una altra dimensió.
No era un producte de masses (de fet, la cinquena i darrera temporada va ser possible més per la pressió ambiental que pels seus discutibles beneficis econòmics) però sí un de compromès amb una idea cabdal del gènere fantàstic: la construcció de mons imaginaris que permetin una lectura molt precisa de l'individu que els habita. El secret del culte a Fringe eren els seus personatges, éssers marcats per l'amor i la pèrdua, per l'afany de superar les limitacions de les aparences, que s'embarcaven en una orwelliana recerca de la veritat. I és per això que el seu últim capítol apostava, sorprenentment, per inhibir la pirotècnia a benefici d'un emotiu comiat metalingüístic, en què espectador i personatges es fonien en una oda nostàlgica a la necessitat de desafiar el destí.
Hi ha hagut i segurament hi haurà la temptació de reduir Fringe a una anècdota sectorial, d'empal·lidir els seus mèrits en contrast als d'altres sèries més prestigioses, però convé donar-li una oportunitat. Entre d'altres coses perquè els Bishop i l'agent Olivia Dunham encarnen la constatació que si hi ha altres mons, estan en el nostre.

L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema