Josep Antoni Duran i Lleida és el president d'Unió Democràtica (UDC), la formació política que al costat de Convergència es presenta a les eleccions generals, autonòmiques i municipals. En alguns períodes la convivència entre ambdós ha estat complicada i actualment, arran de l'acord entre CiU i ERC, és un tens estira-i-arronsa. Unió representa el sector més conservador i més proper a la unitat d'Espanya, per aquest motiu per a molts convergents UDC és una rèmora que els ha fet perdre escons en les últimes eleccions i, hores d'ara, l'opció demòcrata-cristiana no els aporta votants; com sí feia abans, quan la sensibilitat sobiranista no s'havia popularitzat.

Les afirmacions d'en Duran durant la campanya figuraven ser un contrapès que posava en dubte la sinceritat i la pretensió sobiranista d'en Mas. Per a uns el líder d'Unió volia tranquil·litzar al sector català tebi, que no vol despenjar-se d'Espanya, per a d'altres, però, no era una mera estratègia, sinó que proclamava el que realment pensa; representava la veu dissonant d'un dirigent esgarriat i temorenc que no vol la independència de Catalunya. Innegablement que la crisi i les retallades van passar factura a CiU, però atribuir tota la davallada electoral de CiU al factor socio-econòmic és insuficient i groller perquè és indubtable que les reticències d'en Duran van fer mal.

El dimarts de la setmana passada, el dia abans que al Parlament es votava sobre el dret a decidir, de nou es va viure una forta tensió entre UDC i CDC causada pel manifest de la confederació barcelonina convergent que acusava Unió d'haver-los perjudicat electoralment. Un nou episodi de retrets que va exigir la intervenció dels bombers Artur Mas i del mateix Duran que apagaren les flames més enlairades, les més externes, però el foc continua cremant i això ho saben els militants d'ambdues formacions.

El dret a decidir deslloriga l'articulació interna d'alguns partits. Es va visualitzar en el PSC: cinc parlamentaris van indisciplinar-se avantposant la consciència a la voluntat de la direcció del partit i el sisè, l'alcalde de Palafrugell, sota la pressió dels "Navarro", va ser tombat; no sé com ho explicarà en Juli Fernández als seus electors i militants gironins. Els 13 d'Unió van aguantar com un sol home, ara bé, què faran davant el pronunciament clar de l'Estat propi? En Sánchez Llibre, un dels més semàntics d'Unió, el divendres passat ja va dir que no votaria a favor de la independència i el seguiran altres unionistes. De la mateixa manera en Duran ja ha dit que no li faria por que Unió anés sola a les eleccions. L'escletxa s'eixamplarà si CDC decideix convocar un referèndum o unes noves eleccions en les quals els partits secessionistes inequívocament fan constar en el programa ser sobirans del tot.

Arran del cas mal anomenat Pallerols de finançament irregular d'Unió va esclatar el debat sobre la conveniència que en Duran seguís com a líder, ara aquesta qüestió s'ha desdibuixat. Tanmateix en Duran Lleida ha estat tema de reflexió per a alguns articulistes. Uns l'han definit com un personatge maquiavèl·lic insatisfet, que es creu desaprofitat, un cortesà florentí brillant en les ombres, dedicat a la intriga i a la conspiració, altres el perceben com un aristòcrata versallesc refinat, subtil, que no s'excedeix mai i té el discurs sempre preparat i apropiat per a cada ocasió. No se l'enxampa mai distret. Indubtablement és un polític veterà molt murri que sap que la fórmula eficaç per ofegar una notícia dolenta que l'afecta consisteix a soterrar-la amb una altra notícia sorollosa que toqui com més sensibilitat social millor. Això és el que va fer en la carta que envià als militants, va distreure l'opinió pública amb una declaració on s'allunyà del procés secessionista emprès per CiU i ERC, igualment afirma que ERC no es pas el seu soci, un intent de deixar tapat el cas Pallerols.

Ara, però, ha aparegut la sentència definitiva i l'argument d'en Duran grinyola. Va explicar per les televisions que si un empleat de banca roba o un lampista deixa l'aixeta oberta, no és pas responsabilitat de l'amo del banc o de l'empresa, però sí que ho és per haver escollit operaris maldestres i donar-los funcions que no es mereixien.

La seva imatge està enfangada i malgrat ser una au fènix, no sé si aquest cop se'n sortirà airós. Les seves últimes declaracions per salvar la pell són un insult a la intel·ligència; com pot dir que no era un cas de finançament del partit si amb els diners es van pagar lloguers, mobles i sous? Aportacions directes al finançament irregular d'UDC. Últimament noto en Duran desbordat, està de futris, i parla d'ell talment fos una realitat aliena. Li he escoltat dir: "No tombaran en Duran Lleida, no faran dimitir en Duran Lleida". Quan un parla d'un mateix en tercera persona, mala cosa. Innegablement és un orador brillant, clar, concís i en el debat la seva dialèctica s'imposa amb autoritat. Mai s'esvalota. L'imagino al Senat romà parlant flegmàticament amb un llatí culte amb parsimònia oral i gestualitat cerimonial que posa nerviosos els adversaris. Calmós, rígid i granític. I si hi ha mala maror, cap a Xile s'ha dit.

En un míting, a les Borges Blanques, vaig estar a punt d'escoltar-lo, però com que el presentador va dir que era tan intel·ligent que fins en el cognom hi figurava el nom de Lleida, me'n van passar les ganes i vaig marxar. L'endemà en el míting d'ERC eren sis a la taula i dos al públic, ja que el que seia al meu costat era un orador de reserva. En lloc del míting per a mi sol vàrem anar a sopar tots plegats. Una bona pensada d'en Carod-Rovira.