Afinals del segle passat, un 23-F va servir al Rei Joan Carles per cimentar el prestigi de la monarquia espanyola. Tempus fugit. Qui sap si el pròxim 23-F servirà per desacreditar-la per sempre?

Al final de tot, potser resultarà que Iñaki Urdangarin era un submarí infiltrat a la Zarzuela pels republicans. Sinó, no s'acaba d'entendre tot aquest carnaval de despropòsits del cas Nóos, on cada dia sembla més evident que elements clau de la Casa Reial, a part de conèixer força bé les activitats extraordinàries del Duc, contribuïen potser a la finalitat lucrativa de les seves empreses. L'aparició en escena del secretari de les infantes, a través dels mails filtrats per Diego Torres, demostra la facilitat amb què es barrejaven les gestions fetes en nom de la institució amb altres més particulars.

A mi, el que m'admira més d'aquest batibull, és que Albert Boadella encara no l'hagi convertit en un espectacle teatral. Ell, que viu i treballa a Madrid, que se'l té ben apamat, podria extreure or negre de cadascuna de les peces d'aquest laberint cortesà, d'aquest entramat barroc d'ambicions i enginyeria financera.

Sense escarrassar-s'hi gaire, Boadella podria pintar un fresc satíric i neurastènic, per on desfilaria un seguici interminable d'aprofitats, caradures i saltataulells, investits de president autonòmic, gendre esportista, professor d'Esade, secretari primmirat, princesa alemanya o banquer suís. Un retaule de les meravelles bonic i plural, que, si vingués de gira a Catalunya, seria força aplaudit.