RÈQUIEM PER A UNA SALA

 
RÈQUIEM PER A UNA SALA
RÈQUIEM PER A UNA SALA  

JORDI DALMAU Ela crònica de la rambla de la Llibertat, a Girona, hi ha una anècdota ben pintoresca. A l'antigua plaça de les Cols hi havia plantat un "arbre de la Llibertat", com a molts pobles. Quan aquell lloc va ser urbanitzat, l'Ajuntament de Girona (any 1885) va acordar de posar-hi el nom de Rambla de la Llibertat, en honor de l'arbre. Però tres mesos més tard varen fer tallar l'arbre. Seria allò que diu Jaume Ministral: "Tots duem en el fons del cor el pes suau i amarg d'una Ciutat Petita i Delicada on passaven coses estranyes i malignes, però plenes de tendresa; de tant pensar-hi he arribat a conèixer els fets ocorreguts i, sublim bogeria, m'han semblat reals".
L'any 1932 es va inaugurar a la rambla de la Llibertat la Biblioteca Municipal, edifici noucentista de l'arquitecte Maggioni, en el seu ús fins a 1938. Després de la ?Guerra Civil ja no es va recuperar el servei de la Biblioteca i l'edifici va ser destinat a sales d'exposicions. Amb el temps es va cedir un espai a informació turística, espai que s'ha ampliat fins a ocupar una de les dues sales d'exposició. Queda, doncs, una sala. La història de les activitats desenvolupades a la sala de la Rambla és rica en manifestacions culturals i cíviques altament populars, concorregudes i agraïdes. Començant per la postguerra i durant ben bé mig segle, la sala de la Rambla va ser un valuós referent gironí, de visita obligada, aparador de diversitats culturals de totes les tendències i propòsits. Aquí, com a ?exemple significat, l'Assemblea Democràtica d'Artistes de Girona hi va celebrar un memorable homenatge a Carles Rahola, el 1976, quan la democràcia començava a respirar i aquesta sala era un bon pulmó. Bé podríem dir, també, que aquí començava a germinar càlidament allò que més tard es diu justament "ciutat educadora".
Però un dia determinat l'aire fresc de les variades manifestacions culturals es va estroncar i la sala es va convertir en una refinada vitrina d'una determinada tendència de l'art -i només una- i allò que s'hi ve exposant no té mai la força atractiva de convidar els vianants de la Rambla a satisfer curiositats. La sala de la Rambla és un desert absolut; el seu missatge cultural/artístic/cívic no és de bon entendre, i el públic no hi troba aquella calidesa popular, ja pretèrita. És una sala excloent.
Podríem tenir una sala polivalent que, a més d'exposició d'art divers, també fos punt d'oportuna informació ciutadana; per exemple, durant més de quatre anys s'ha fet a Girona l'obra soterrada del TGV, colossal i molesta alhora, i als gironins ens hauria agradat d'estar-ne millor informats, com ara una documentació fotogràfica, renovada periòdicament; i vindrien després exposicions de moltes coses actuals, com serien els concursos artístics que ens afecten directament (cartells de Fires, de Temps de Flors, etc.) activitats estudiantils relacionades amb la plàstica, i una llarga llista que seguiria. Només algunes d'aquestes activitats que queden insinuades poden trobar un cert "refugi" en un vestíbul del Teatre Municipal d'accés més dificultós.
L'Ajuntament de Girona faria bé de repensar i reorientar l'ús social de la sala de la Rambla. A la ciutadania consta prou bé una voluntat cultural i social perquè ara mateix cal donar una abraçada de benvinguda i de gratitud a la sala Miquel Diumé per a conferències, situada en el mateix ajuntament, recentment inaugurada, que és una nota excel·lent de proximitat envers la ciutadania.
Històricament la Rambla va començar tallant un arbre simbòlic. Ara no tallem la desitjada vida de l'emblemàtica sala que -això sí- se'ns mostra estranya, molt estranya.

Enllaços recomanats: Premis cinema