ANDREU ALFARO (València, 1929-2012)

 
ANDREU ALFARO (València, 1929-2012)
ANDREU ALFARO (València, 1929-2012)  

"El teixit urbà i fins i tot la consciència ciutadana, l'orgull local, de barri i plaça, es construeix també a partir dels avenços reals i els simbòlics"

JOAQUIM NADAL I FARRERAS Molt als inicis de la transició i quan Banyoles bullia d'activitat i efervescència artística, Andreu Alfaro va instal·lar la seva obra Catalan power (1976) en un racó de la plaça, en un espai discret, en una cruïlla marcada per les diagonals de les llambordes i l'aigua. Aquesta escultura que fa la síntesi entre el catalanisme i el socialisme mostra tota la força d'un puny enlaire integrat indestriablement a les quatre barres. Avui és un símbol que transcendeix aquesta lectura i dreça una esperança al món. Aquesta era la interpretació que Ernest Lluch feia d'Andreu Alfaro, un dels molts fils de les connexions de la seva "Via valenciana" cada vegada que, abans d'anar a Maià, passava per la plaça de Banyoles.
Ben bé una dècada més tard i ja amb la democràcia consolidada a nivell general i local, la figura d'Andreu Alfaro va associada a l'escultura dedicada a Europa, i que l'Ajuntament de Girona li encarregà per a la rotonda de la plaça d'Europa, a tocar del parc Central.
Ara, la mort recent d'Alfaro d'una banda, i el final de les obres del tren de gran velocitat, de l'altra, ens porten l'actualitat d'aquesta escultura provisionalment i fabulosament instal·lada i integrada a la rotonda de la ronda de Ferran Puig. Un cop inaugurat el servei ferroviari, la prioritat màxima és eliminar de la superfície de la ciutat tots els vestigis, totes les ferides de l'obra. No cal ni dir que després d'unes setmanes de funcionament del servei són ja milers els viatgers que s'han beneficiat d'un servei de magnífiques prestacions, tant per al llarg recorregut com pel trajecte entre Girona i Barcelona i viceversa. Els espais grandiosos i monumentals de l'estació adquireixen un to vital diferent quan, a les andanes, circulen febrosos els viatgers que surten de Girona o hi arriben. El privilegi i l'avantatge que per a Figueres i per a Girona significa aquesta nova línia és ara indiscutible. Queda dit i potser cal més gaudir-ne que dir-ho.
Però tant com queda dit això hem de deixar constància del clam ciutadà per a la normalització de la superfície i de l'espai públic. No tindria cap sentit que després d'una despesa multimilionària d'alguns centenars de milions d'euros, ara l'administració ens n'escatimés unes poques desenes per cicatritzar, treure tanques, recuperar la vialitat, cosir i fer vores per situar les coses en la plena recuperació ciutadana de l'espai de tots. És en aquest context que hem de situar també la legítima reclamació, simbòlica i pràctica, dels veïns de Sant Narcís i de la plaça d'Europa plantejant, com a culminació de la seva reivindicació, el retorn de l'escultura d'Alfaro al seu lloc d'origen o a algun espai públic similar a la mateixa zona. Ja sé que la decisió per a l'Ajuntament és complexa i que es fa difícil treure l'Alfaro de la plaça on és ara, on l'acer es combina amb el fons canviant segons les estacions de la gran plantació de plàtans de la Devesa.
Però també és veritat que el teixit urbà i fins i tot la consciència ciutadana, l'orgull local, de barri i plaça, es construeix també a partir dels avenços reals i els simbòlics. Si el traspàs d'Alfaro ha passat potser una mica desapercebut ara tenim una oportunitat de reivindicar-lo.
També ho ha fet recentment Daniel Giralt-Miracle a Bonart amb el seu article "Andreu Alfaro, la versatilitat d'un escultor" (febrer-març de 2013). I jo mateix ho podria fer també recordant la visita que li vam fer al seu taller, els contactes reiterats que hi vam mantenir, les relacions més recents des de la Generalitat per comprar-li els drets del Memorial Històric, una escultura d'una força descomunal que potser mai no tindrem l'oportunitat de veure erigida com un nou Catalan power del segle XXI. Les seves estades a la nostra ciutat quan s'ins?tal·?la?va l'escultura de la plaça d'Europa, les converses apassionades a peu d'obra amb en Joan Casanovas i amb els veïns que se la miraven encuriosits i admirats. O puc recordar, encara, el llibre poètic de RaimonD'aquest viure insistent, il·lustrat pel mateix Alfaro i que em van dedicar tots dos amb una signatura enganxada, l'una amb l'altra, simbolitzant la seva admiració mútua i el seu treball compartit. La seva obra escampada per la geografia de Catalunya, a Banyoles, a Girona, a Tàrrega, a Bellaterra, a Solius, a Bar?celona, és un testimoni alat, com el núvol d'acer potent i imperceptible alhora que salta els espais més urbans del port de Bar?celona. És un treball constant fet com diu Giralt-Miracle de moltes mirades i és una obra que "oscil.la entre l'abstracció i la fi?guració, entre el que és estàtic i el que és di?nàmic, entre el classicisme i la modernitat".
Però si fa molts anys la ciutat de Girona es va rendir a l'evidència d'una obra que algú va voler discutir pel preu, però que tothom va acceptar amb entusiasme popular, ara, el millor homenatge renovat a l'escultor recentment traspassat és tornar-lo al seu lloc, i atorgar-li, com va succeir l'any 1984, el paper regenerador, articulador i integrador de l'espai urbà. Com l'eina sublim d'una segona recuperació que la ciutat mereix i necessita i que els ciutadans reclamen per la seva i nostra dignitat individual i col·lectiva. Instal·lada tot just fa 29 anys i una setmana, el 26 de gener de 1984, estaria bé que l'any vinent, quan s'escaigui el trentè aniversari d'aquesta escultura, puguem celebrar amb optimisme el tancament d'una etapa i l'inici d'una de nova amb totes les coses al seu lloc i el patrimoni públic a disposició de tots.

Enllaços recomanats: Premis cinema