Cartes

JOAN JANOHER I SADURNI. forallac.

Haurien de sentir-se avergonyits els que han demostrat davant el debat parlamentari de Catalunya la poca sensibilitat envers el plantejament de la sobirania. Estic d'acord que no tots tenim la mateixa idea del que pretenem plegats, però almenys haurien de ser més curosos amb els seus electors; no podem demostrar la seva integració de pensament als seus respectius partits per tal com els que dominen la situació són els que radicalitzen, des de Madrid, el no en tot.

Concretament els socialistes, després del seu fracàs a les generals, semblava que volien desmarcar-se de la direcció central, amb pretensió de consolidar-se com un partit únic català, sense dependre del PSOE. Aquest canvi hagués estat positiu si el senyor Navarro, com a responsable de la seva pròpia ideologia, actués amb plena independència de criteri. Es trobarien defensats pel que fa al que ens ocupa a casa nostra, i no ensenyaria les vergonyes partidistes de la consigna obligada. Crec amb un raonament de sensatesa que podia haver-se evitat el ridícul de l'exabrupte de companys de partit, ja que aquests sí que han demostrat la identitat del seu programa electoral. Tanmateix, encara que només hagués estat una manera d'actuar hipòcritament, haurien hagut d'abstenir-se, com a dret democràtic, i no tancar-se en banda amb un no autoritari, demostrant-se a si mateixos que emparar-se en el seu federalisme no és la bona opció, i no l'accepta pas Madrid.

Quo vadis, PSC?

JOSEP MARIA BOSCH. girona.

Sempre he pensat que la seqüèn?cia natural, a Catalunya, és la d'una alternança, en el govern, entre CiU i el PSC. Ambdues formacions representen, cadascuna a la seva manera, el sentir majoriari dels catalans. Ara bé, en els darres temps, el PSC ha començat una deriva -en suport de Carme Chacón, segons es diu- que pot reduir aquest partit al no-res. Vegem-ho: El que es plantegen, avui, molts centenars de milers de cata?lans és què és el PSC i què vol:

- És el PSC catalanista? Abans ho era... a la seva manera. Però el PSC actual ha marginat, de manera vergonyosa, els representants d'aquesta tendència.

- És espanyolista? El partit, per tal de tranquil·litzar l'electorat, ja ha dit que no: pe?rò, la manera -crits, braços oberts, entusiasme desbordant- amb què la nostra "Alícia" va rebre l'actitud del PSC en la votació del dret a decidir al Parlament, ens fa témer el pitjor.

- Quina és la competència del PSC? Sembla que hauria d'ésser CiU, però ara, resulta que Pere Navarro ha fet saber que el que li fa por és Ciudadanos. Si el PSC es vol medir a Ciudadanos, és que ha perdut la personalitat. Ni Ciudadanos és d'esquerres, ni el PSC s'ha de posar al seu nivell pel que fa a credibilitat democràtica: és com si el Barça tingués por del Girona.

En definitiva... en Pere Navarro ha aconseguit, en 40 dies, carregar-se tot el que els Maragall, Nadal, Obiols, Clotas, Lluch, Geli, Tura, Ros, Sobrequés, Verde, etc. van fer en 40 anys. I, aquesta vegada, fa tota la sensació que serà molt difícil de redreçar. Que a en Quintanas Bosch li agradi aquesta nova línia del PSC és la premonició més clara d'una desfeta assegurada.

Perdent la identitat

i la dignitat

Lluís Vilà Fernández. girona.

Espanya arriba al llindar dels sis milions d'aturats, rècord històric oficial, tot i que alguns dels aturats s'han de buscar la vida en clau clandestina per sobreviure a tal drama. N'hi ha per això i per a molt més. En un país ple de "man?gants" prestidigitadors, amb més polítics i alts càrrecs de la corrupció per metre quadrat és impossible tirar endavant. El país del sol i el bon menjar i beure ha entrat en coma, ara es coneix com el país de la corrupció, les estafes i els robatoris, així es veu fronteres enllà. El gra al cul de la sobirania catalana va bé als dos bàndols, distreu del drama i crea falses espectatives que portaran més conflic?tivitat de la ja existent. Hem perdut la identitat i la dignitat com a éssers humans tots plegats, la in?cògnita de l'euro, la submissió ?mercantil, la inestabilitat econòmi?ca, la inseguretat ciutadana, l'estafa de la crisi... ens ?obliguen a arrapar-nos a qualsevol bri d'esperança per falsa que sigui. Som catalans sense estat, som espanyols sense voler ser-ho, som europeus d'una Europa que trontolla... Són temps de boge?ries i paranoies, de crispacions que ?generen malestar quotidià; les ?relacions humanes estan en crisi, aquesta és la batalla que estem ?patint i perdent enfront dels jocs ?tàctics i estratègics institucionals.

Tocar a sometent

Roser Frigola i Macià. girona.

Tocar a sometent ens cal sense demora pel perill imminent de ?desferra i destrucció novament a casa nostra: a la soferta Costa Brava. ?Tocar-hi perquè quan sonen les ?remors de l'atemptat contra la ?natura d'un país petit i fràgil significa que el fet consumat el tenim a frec i és una situació contra la qual ja no podrem lluitar i el nostre ?territori seguirà degradant-se en la fugida cap endavant menada, com és ?habitual, pels "alts interessos ?d'estat, del bé comú, de les lleis ?implacables de les multinacionals..." i ?tantes altres excuses amb què se ?solen embolicar accions que no sempre han estat decidides ?democràticament ni consultats els ?sectors que en sortiran perjudicats ni consultades oposicions tan ?vàlides o més. És el cas de la cerca de petroli ?davant precisament del ?nostre ?litoral que m'indigna i ?m'esperona a fer aquestes ratlles.

Des dels anys 60, el litoral gironí s'ha anat degradant sota l'imperi exigent dels calés. Ara, amb una ?situació força més greu que la ?d'aquella època, correm més perill d'ésser dominats per aquesta ????exi- gència sense que entre tots arribem a conscienciar-nos del fet que ?permetre la cerca de petroli és ?abocar-nos d'una vegada per totes a la ?pèrdua definitiva de l'essència, de la bellesa, de la identitat.

En aquest context i malgrat la poca esperança en vistes dels ?escassos èxits precedents d'ecologistes, i preservadors que ben poc se n'han sortit, crec que encara que només sigui per remoure ?consciències, cal tocar a sometent en contra de qualsevol intent de prospecció. No fos cas que al final ?haguéssim d'admetre haver-nos equivocat novament no ja havent permès un turisme desmesurat, si no permetent la nova desmesura d'una activitat que ha deixat altres mars i altres zones fets un nyap.