El curs 71-72 estudiava cinquè de Ciències Econòmiques a Barcelona. Entre les assignatures poc rellevants hi havia la d'Organització Econòmica Internacional, que analitzava el paper de les institucions econòmiques supranacionals en la integració i el desenvolupament mundial.

El professor encarregat d'impartir les classes era Joaquim Muns, un home de moviments lents, parla parsimoniosa, cara de badoc i mirada de despistat. Les seves lliçons eren d'allò més avorrides, insubstancials i carregoses.

En el currículum de l'emèrit catedràtic consta que va exercir d'economista del Fons Monetari Internacional (1965-68) del qual fou director executiu del 1978 al 1980 i que del 1980 al 1982 fou director executiu del Banc Mundial. Per tant, no és estrany que, en plena senectud, continuï abanderant la doctrina econòmica ortodoxa postulada per les entitats esmentades, segons la qual l'origen de la crisi era l'elevat endeutament, tant privat com públic.

La solució adoptada consistia en una austeritat estricta per a) eixugar el dèficit públic generat per finançar el deute de les administracions, b) millorar la productivitat del treball amb una devaluació interna (retallades salarials a tort i a dret) i c) desmantellar la sanitat, l'educació i els serveis socials amb una reducció brutal de la despesa.

A hores d'ara és una realitat que aquestes receptes han conduït a una recessió profunda amb l'augment de la pobresa i amb unes taxes d'atur insuportables.

Ara bé, s'ha assegurat els guanys a accionistes i especuladors financers en assumir l'Estat el rescat bancari que pagaran tots els ciutadans. Si es confirmen les dades, durant l'any 2012, les injeccions a la banca de diner públic a fons perdut han estat d'uns 34.000 MEUR, és a dir, un 3,2% del dèficit públic. No hi havia alternativa? I tant que sí!

Per exemple, es podia haver nacionalitzar els bancs en fallida sense indemnitzar els accionistes, preservar els dipòsits dels estalviadors i dedicar els diners a facilitar crèdits a famílies i a empreses.

Ja poden dir missa els oracles dels neoliberalisme perquè amb una política expansiva de despesa pública i amb increments d'impostos a les rendes més altes, s'hauria evitat la caiguda sostinguda del consum, alimentada per una espiral d'atur i manca d'inversió privada. Ni les exportacions s'han salvat de l'estancament quan els països receptors han entrat en recessió.

Era necessari tant de sacrifici i dolor per salvar els bancs? Ben segur que no.

Per tot plegat, la marea ciutadana d'aquest cap de setmana contra les retallades i per la preservació dels drets socials ha de ser la punta de l'iceberg d'una explosió de descontentament. Que no s'aturi!