Josep M. Corredor i pomés, corradi (I)

Amb motiu del centenari del seu naixement, la Universitat de Girona ha posat els fonaments per a la recuperació d'un nom sovint perdut en la boira de la memòria. El punt central d'aquesta recuperació ha estat el Simposi Internacional Josep M. Corredor, celebrat a la ciutat de Girona els dies 14 i 15 de febrer d'enguany, organitzat per la càtedra Ferrater i Mora, el Departament de Filologia i Comunicació de la UdG i l'Escola Municipal d'Humanitats. Sota l'impuls decidit d'Oriol Ponsatí-Murlà i Francesc Montero, hi va haver contribucions de Josep M. Terricabras, Albert Manent-que no hi va poder assistir-, Gemma Domènech, Joan Gay, Xavier Pla, Francesc Montero, Glòria Casals, Jacques Issorel i la filla de Corredor, Maria Rosa Corredor.

Amb el Simposi, els pilars fonamentals d'aquesta recuperació són, d'una banda, la tercera edició de la traducció catalana de les Converses amb Pau Casals (Girona, Edicions de la ela geminada, 2012), que es correspon amb la tretzena de les traduccions després de la primera edició en francès de 1955 (Albin Michel). Només aquest llibre, la seva difusió, el seu ampli ressò internacional, la vinculació directa amb el testimoni del mestre i el conjunt del seu contingut ja farien a Corredor un lloc a la història de la intel·lectualitat i el pensament catalans. I per altra banda, el llibre editat a cura de Francesc MonteroContra la valoració de la mediocritat (Barcelona, A Contravent, 2012), que inclou una selecció d'"articles i assaigs d'exili" entre els quals destaquen els dedicats a Eugeni d'Ors, Jaume Balmes, Amadeu Hurtado i Antoni Rovira i Virgili, Antonio Machado, Miguel de Cervantes, Carles Riba i els que tracten de la idea d'Europa, de la necessitat d'una segona Renaixença, de la llengua, de l'exili, i dels temps republicans i la transició i la democràcia després del duríssim parèntesi del franquisme.

Francesc Montero desgrana, en una completa i acurada introducció del seu volum, una aproximació a la biografia personal i intel·lectual de J. M. Corredor. Els anys d'estudi a la Salle, al Grup Escolar, a la Normal, a Madrid (curs 1933-1934) amb la influència de José Ortega y Gasset, i a Barcelona (cursos 1934-1936) amb la influència de Joaquim Xirau. Els seus contactes amb els cercles republicans de Girona i l'amistat amb Darius i Carles Rahola, Miquel de Palol i Miquel Santaló. Els inicis de la seva col·laboració periòdica "Postal" a L'Autonomista, des del 21 de setembre de 1931 fins al 7 de gener de 1939, el seu periple per la geografia gironina com a mestre, la seva faceta juvenil de futbolista, els seus vincles polítics amb ERC, i les seves col·laboracions periodístiques a Acció Ciutadana, Ara (Palafrugell), L'Opinió, La Humanitat i Víctors (Girona, gener-juny de 1936).

Després, al final de la Guerra Civil, amb 29 anys s'hagué d'exiliar, va viure primer a Montpeller i després a Perpinyà, va estudiar i obtenir títols francesos per dedicar-se a la docència, es va casar, l'any 1946, amb Rosa Planella, amb Pompeu Fabra de padrí i va iniciar una estreta col·laboració amb Pau Casals entre Prada i Perpinyà. Fou, també, traductor de l'ONU i això el dugué sovint a Ginebra.

Però dels anys d'exili, el més destacable és el seu activisme intel·lectual, participant i guanyant nombrosos certàmens amb treballs seus, col·laborant amb articles en nombrosíssimes revistes, i publicant, successivament, diversos llibres entre els quals hem d'esmentar el seu Joan Maragall, un esprit méditerranéen (Tolosa, 1951), que s'editaria en català el 1960 (Aedos); les ja esmentades Converses amb Pau Casals de 1955; El món actual i el nostre país (Barcelona, Selecta, 1962); Casals, biografía ilustrada (Barcelona, Destino, 1967); De casa i d'Europa (Barcelona, Selecta, 1971), i Homes i situacions (Barcelona, Selecta, 1976). D'entre les revistes convé que esmentem, per la seva significació, Germanor, La Humanitat, Quaderns d'estudis econòmics, polítics i socials, Revista de Catalunya, La Nova Revista, Vida nova, Foc nou, Vincle, Presència catalana, Per Catalunya, Opinions, Le Monde, Le Figaro Littéraire, L'Indépendant, Sant JoaniBarres, Destino, Serra d'Or, Presència i l'Avui.

A partir de 1977 torna a viure a Girona, es dedica a la llengua catalana, és inspector d'ensenyament i es dedica, preferentment, als temes de la normalització ?lingüística i de la immersió, va a Perpinyà els caps de setmana i viu, a la pròpia pell, les febleses, les contradiccions i les insuficiències de la transició i el retorn de la democràcia.

Esperit crític i independent, distanciat de l'exili victimista, exigent europeista, radicalment demòcrata, intel·ligentment conciliador, tracta desesperadament de salvar la contradicció entre els ideals i la realitat de la Catalunya republicana, i entre els somnis i la realitat de la nova Catalunya autonòmica i democràtica. Insatisfet amb les querelles fratricides de l'exili, troba també insatisfacció en un món diferent i acomodatici que el rebel·la i l'enfurisma. El jove vitalista dels anys trenta, l'intel·lectual activíssim i ben connectat del primer exili, camina d'esma amb mirada trista per dos mons que no reconeix i on no es reconeix. Lluny de l'exili residual, lluny de la Catalunya en construcció que observa, amb mirada escrutadora i objectiva, Corredor viuria de manera molt personal el drama de ser d'aquí i del món, ciutadà universal, enamorat de Girona, de Catalunya i de la seva llengua, i sentir-se estrany i foraster a tot arreu.

Ara, Catalunya i la seva ciutat reprenen la memòria que en féu, l'any 1991, el seu amic Santiago Coquard a la Revista de Girona, i el reivindiquen seguint la pauta d'André Gide amb el volum de Francesc Montero, en la justificació de la seva edició d'articles "convençuts que la veu de J. M. Corredor encara té moltes coses interessants a dir al lector del segle XXI". (p.14).