El que li està passant al PSC durant les darreres setmanes em sembla força estrany. Ara, fa pocs dies, només faltava que els diputats d'aquesta formació votessin a favor del dret a decidir al Congrés espanyol, posicionant-se al costat de CiU i d'ERC, i per tant que votessin diferent que els seus companys de grup parlamentari, el PSOE. Però, a més, i per acabar-ho d'adobar, la senyora Carme Chacón es va abstenir, per tant, no va votar ni com els diputats del seu partit, el PSC, ni com els del PSOE. I ara, a sobre, tenen una mena de guerra de multes entre ells com a conseqüència d'aquella votació.

Ara bé, recordem que quan al Parlament del nostre país es va votar la declaració de sobirania, els socialistes catalans van votar que no, com els diputats del PP i de Ciutadans. O sigui, amb els unionistes amb Espanya. Per tant, es podria dir que primer van quedar malament aquí amb el catalanisme, i després han quedat malament allà amb l'espanyolisme. Han quedat malament amb tothom i a sobre barallats entre ells. Per cert, Carme Chacón s'equivoca quan creu que d'aquesta manera fa carrera per liderar el PSOE, perquè a Madrid (i a Espanya) sempre serà "la catalana".

Abans, durant dècades, els dos partits catalans "seriosos" eren CiU i el PSC. Recordo que llavors el barret de rialles sovint era una ERC que amb la història que tenia no es mereixia ser liderada per gent amb tan poca traça política. El moment més àlgid d'aquell trist període el va protagonitzar Carod-Rovira quan primer va convertir Maragall en president i després, representant-lo, se'n va anar a Perpinyà a parlar amb gent d'ETA (i els espietes espanyols tot darrere). Mireu si fa temps que dura aquest serial dels espies espanyols vigilant tot el que es fa a casa nostra!

Sembla ser que des que Oriol Junqueras lidera l'històric partit del president Companys això de ser el barret de rialles polític català s'ha acabat. Finalment s'ha trobat un líder que sap el que fa i el que diu (i sense necessitat de llegir cap discurs prèviament escrit per un escriptor de discursos polítics). Tinc la impressió que ara el barret de rialles ha passat al PSC i qui el porta, alternativament, és ara Pere Navarro i ara Carme Chacón. Però, més enllà de la pura impressió i de l'anècdota, hi ha la qüestió de fons. És a dir, de cop i volta el PSC de Navarro s'ha adonat que està perdent el tren a l'hora de salvar el partit en unes properes eleccions. Què vull dir amb això?

Per una banda, el vot unionista de pedra picada fa temps que té el seu receptor natural i no és altre que el PP. A més, Ciutadans, a poc a poc, ha anat agafant part del vot tradicional del PSC-PSOE; un vot que bàsicament es fixa en un sol tema: el lingüístic, i que el que vol, per tant, és més castellà i menys català a casa nostra. O sigui, espanyolitzar encara més Catalunya del que ja ho està. Això pel que fa al costat unionista, que, com ja va quedar demostrat en la votació sobre la declaració de sobirania al Parlament, era el bàndol del socialisme català. Però el PSC té tan poques opcions de prosperar amb els unionistes que l'altre dia va fer un salt mortal al Congrés i va votar diferent que els seus companys del PSOE. O sigui, els diputats del PSC van fer el que no havien fet mai des de la recuperació de la democràcia: desmarcar-se del PSOE.

Per tant, tot faria pensar que a partir d'ara tindríem tres opcions diferents de cara al referèndum, o com a mínim tres punts de vista possibles. Per començar, no cal dir-ho, els qui estarien a favor de celebrar-lo (no estem pas parlant de votar sí o no, sinó simplement de poder anar a votar sí, no, en blanc, vot nul o abstenir-se; o sigui, de democràcia) serien CiU, ERC, Iniciativa i les CUP. Després, a les antípodes, hi hauria el PP i Ciutadans, que no volen que es faci el referèndum (que volen impedir que el poble parli i digui què vol), o que si es fa, que vagi a votar tothom, catalans i espanyols. Els fa tanta por la voluntat dels catalans que la volen diluir dins de la dels espanyols. És com si en un referèndum a Bèlgica adreçat als belgues també hi poguessin votar els francesos. Seria una ximpleria semblant. Però, a més d'aquestes dues possibilitats, ara semblaria que els socialistes catalans finalment acceptarien que es faci la consulta i que el poble parli. Ara bé, no cal dir que en la campanya pel referèndum el PSC demanaria el no a la independència.

Per anar acabant: el que al Regne Unit és tan fàcil d'entendre (que són els escocesos els únics que han de decidir), aquí fa una por terrible; no fos cas que els militars s'enfadin i entrin per la Diagonal amb els tancs! Fa riure, però de pena. És llastimós que encara ara (març de 2013) estiguin tan lluny de democràcies europees com la britànica. Tanta por fa que Catalunya digui què vol en total llibertat? Als unionistes els hauria de caure la cara de vergonya. Quin barret de rialles de democràcia!